som humans. no som perfectes. tenim els nostres temors. però de vegades, amb el temps, els temors es converteixen en força per continuar. o en una sensació estranya, sincera i bonica. una sensació satisfactòria d'haver-te conegut i de que ets una persona amb la que, sense cap mena de dubte, puc confiar per a qualsevol cosa.
a vegades, la por de que ens enfadem i la possibilitat de que et deixi de parlar, no deixa escapar dels meus llavis un t'estimo, perquè amb el pas del temps me'n adono que no vull perdre't, no vull deixar-te de parlar. i és una sensació de les més boniques que et pots imaginar.
encara que siga com a amiga, et vull molt, i el meu cor em diu que de moment així està bé; prefereix conformar-se a no compartir amb tu els seus sentiments que sigam alguna cosa més que amics, no sorti bé del tot, i acabem duent-nos fatal.
perquè ets una de les persones més importants a la meua vida i tinc la sensació de que, si seguim com a amics, difícilment ens portarem mal.
sé que tu vols alguna cosa més, però ara mateix no estic per a relacions series. retiro aquell t'estimo que et vaig soltar una nit en què tot eren alcohol i il·lusions. el substituïsc per un "et vull molt" i per un "aquí em tindràs per al que necessitis, tens el meu mòbil. si tens algun problema, ja saps què fer".
espero que no t'importi. La teva amiga,
light ;)