Sóc esclava a del teu esguard.
Descriure'm a mi mateixa em portaria segles, tot i que fins avui no he pogut conèixer a fons.
Sempre estic parlant sobre el penúltim minut d'alguna cosa que ja fa temps que s'ha evaporat.
Em semblo a la paraula Malenconia, i a aquesta devastadora sensació que sobrevé quan prenem consciència que mai podrem estar segurs de si és veritat el que diuen sentir per una.
Totes les cançons parlen de mi (més aviat de tu), però a vegades puc ser només les melodies tristes.
Tinc un jo bo, que estima el cel, les estrelles, les idees, els colors brillants, el vent i l'arc de Sant Martí. El meu dimoni vol assassinar a aquest jo posant-lo en comparació i dient-li que ha de fugir si és menys que els altres. El meu objectiu és poder enfrontar-me, amb la major llibertat possible, a aquest monstre tan misteriós i aterridor que sóc jo mateixa; complicant tot el simple per a fer que la tristesa siga cada dia més bonica.
Sóc testimoni viu de que l'oblit no existeix, que la vida és (molt) injusta, que sobreviure als propis dimonis i mentides és possible, també sé que no he de creure res de (gairebé) ningú, que valc més de el que molts creuen i em fan creure.
Sóc testimoni de que les persones tenen més mascares que ossos, que el sol no sempre surt per a tothom, que no només es pot mentir amb paraules sinó també amb brillants i doloroses somriures, que l'autoestima per el terra pot ser una cosa natural i quotidiana.
Sé que la vida passa, que tot arriba i que les ferides es curessin algun dia.
Per això ara sóc jo mateixa, més que mai.
Ho sóc amb una força destructiva.
