Quan vaig descobrir que els d'Acers de Terrassa havien enviat aquella preciositat d'aspecte oriental per espiar-nos, ja ho vaig pensar. Ara que estic fent un clau amb ella aquí, a les nostres instal·lacions, ho tinc més clar que mai. Sóc un autèntic James Bond. I Déu n'hi do, quin clau. L'espia al servei de sa majestat podia gaudir tant com jo, però més segur que no. La meva feina també serà impecable, els d'Acers de Sabadell poden estar ben cofois de tenir un espia com jo.
Però, ¿què fa, ara? M'està escanyant! Miro de desfer la presa, però la nostra posició és tan enrevessada que no no puc. Ella somriu com una bleda, sembla que no s'ha adonat que aquest joc eròtic ha anat massa lluny. Faig força de debò, però ella també tensa el cos mantenint ferma la presa, i tot de sobte el seu somriure pren un cert caire sarcàstic, triomfal. La malparida ho està fent expressament! Comença a faltar-me l'aire, cal que reaccioni de pressa perquè només em queden uns segons, aviat no podré més. Per sort, en la meva desesperació recordo alguna tècnica molt eficient de defensa personal per a situacions extremes com aquesta. Moc els braços fent servir l'impuls de tot el meu cos per separar-la del meu coll, però ella s'adapta al meu moviment amb la mateixa naturalitat amb què l'aigua llisca per qualsevol escletxa. No hi ha res a fer, la coi de xinesa deu ser una mestra de kung fu o una cosa així. Ja no em queden forces i els ulls se'm queden en blanc. La darrera cosa que veig són els nostres forns funcionant a ple rendiment a mil set-cents cinquanta graus. Merda, ni tan sols trobaran mai el meu cadàver. El triomf dels d'Acers de Terrassa és total.