Sempre he somiat amb ser un peix, perquè diuen que els peixos no tenen memòria, i no poden recordar res.
I si no et recordes de res pots aixecar-te cada dia i viure-ho tot com si fos la primera vegada.
La primera cançó, la primera vegada que el vas veure, el primer petó, la primera vegada que vas morir en fer-li l'amor...
Perquè hi ha certs moments màgics.
Com quan aquesta certa persona et toca i penses que et fa nosa la pell, que surts de tu i la teva ànima demana a crits sortir corrent, aquesta sensació de plenitud infinita en fer-li l'amor fins al punt de sentir que ja no existeixes.
Aquest instant en què podries morir perquè saps amb tota certesa que mai en la vida tornaràs a sentir res igual.
M'agrada saber que hi ha coses refugiades contra l'oblit, coses per a les quals no passa el temps, com aquests mosquits atrapats en ambre durant milions d'anys.
El món segueix endavant però ells es queden allà atrapats per sempre.
Com les fotos en una caixa de sabates sota el llit, com aquests secrets que no pots comptar mai.
El record és l'únic paradís del qual no podem ser expulsats.
Hi ha dues desgràcies en la vida de tot ésser humà, la primera és no tenir a qui estimar amb tota l'ànima i la segona, tenir-lo.
L'univers conspira a favor dels que mouen el món i aquests són els que el paren.
TU VOLS MOURE EL MÓN, O QUE ET MOGUEN?
Aquest text l'he trobat a Internet,. No sé qui l'ha escrit, però... és simplement preciós.