Tot just avui he vist que tinc el teu raspall de dents. Ja saps que el meu necesser (quina paraula més bonica. necesser. Ho torno a dir: necesser. Sona bé.) sempre va a petar i només utilitzo dues coses de dins. I el teu raspall estava just al fons. I l'he vist i dic... oh! Els nostres raspalls estan junts! Com si estiguéssim vivint els dos al mateix lloc! O com si estiguéssim de viatge! Però la realitat no és aquesta. La realitat és que tu em vas posar el teu raspall al necesser perquè te'l guardés i quan vaig marxar, ni tu ni jo ens en vam recordar. És una mica trist, però la realitat sempre és trista... no ens enganyem. Som un país i no ho som, volem feina i no en tenim, volem comprar i no tenim diners, vull estar amb tu i tu ets lluny, escolto en Gerard Quintana cantant en català i parla castellà... Som uns desgraciats. La realitat és una merda. No val la pena viure així, sempre emmerdats, amb la merda al coll. Merda, merda i més merda.
Tenim tres opcions: continuar (que no "seguir"! Quanta gent escriu "seguir" sense saber què vol dir!) emmerdats, voler sortir de la merda o tirar-nos des de Montserrat. La meva opció us l'escriuré de camí, precisament, a aquestes magnífiques muntanyes... nono, és broma. L'opció fàcil és no fer res i la difícil és sortir d'aquest mar de merda on estem tots ficats. Per anar bé, tots hauríem de triar la difícil i així, potser podríem canviar una mica la realitat. Jo ho faré: no moriré sense abans haver vist el meu país independent, tornaré a trobar feina aquest estiu, compraré tot el que pugui a les rebaixes i estaré amb tu per molt lluny que siguis. Pel que fa a en Gerard Quintana... no vull ser negativa però crec que no té solució.
Poder-te tornar el raspall de dents és només una petita de les coses que vull canviar d'aquesta realitat que no m'agrada. Perquè sàpigues que sóc valenta i que els reptes no m'espanten. Gens gens gens gens gens.
T'estim :)
