Quan sortia de la ciutat de la Llum, vaig sentir per un forat una música que venia de lluny. Xopa de nit, encara l’hauria ballat... Serien els ecos del futur...
Aquest va ser el record que encara bategava en la memòria, de la darrera vegada que vaig trepitjar Manresa.
També era una visita especial. Hi anava per una conferència que ens oferia un professor de literatura comparada/teoria de la poesia de l’Autònoma. Sols érem les seves admiradores. Ell, anava acolorit per la seva característica peculiar: camisa rosa i corbata taronja, color que li agradava massa....Era una conferència sobre la seva tesi doctoral, la Ironia, de fet, era massa prosaica...
No m’ha quedat res d’aquella passejada per una ciutat que sempre m’ha fascinat.
Però anys després, d’aquella lluna com una tallada de síndria he tornat sobre els meus passos a un altre acte. Màrius Torres. Una exposició i un acte d’inauguració molt sentits. Eren fets a la Fundació Caixa Manresa de la Plana de l’Om, coordinat tot per Josep Camprubí.
Vaig entrar a l’exposició amb molta curiositat Un túnel fosc, negre com la mort, omplia les parets. Ressaltat en blanc, les pinzellades de la vida del poeta, metge i músic, escrit en primera persona. Una bona presentació. Al centre de la sala, hi havia petites vitrines. Hi havia joies escrites amb minuciositat; lletra de metge. Mostres literàries i artístiques –imatges, il·lustracions que donaven fe de la lletra- i, sobretot, molt d’amor. Eren els contes.
La gent anava fent via cap al desconegut per a mi. Era la sala d’actes on s’havia de fer l’acte inauguratiu. L’auditori de la Fundació Caixa Manresa estava ple com un ou. Tots els seients, estaven ocupats. Al final, quan tothom ja tenia el cul ocupat en una butaca, va fer-se la llum.
Primer va parlar un representant de la Fundació, agraint l’assistència i després va començar el passeig per la vida, l’obra i el record de Màrius Torres.
Tot estava ben calculat. Els silencis, les pauses, les paraules, l’entonació. Tot es va convertir en un poema visual.
Es van escoltar melodies que Màrius estimava. Un nocturn de Chopin –i que jo també estimo. Lectura emotiva d’en Camprubí. Alternança de poemes i més música. (Quan va acabar l’acte, vaig dirigir-me al pianista que les havia interpretades, en Jordi Martell i, vaig descobrir, embruixada, que Màrius havia compost cançons!!!! Eren d’una finíssima bellesa. No tenien res a veure amb els compositors europeus del moment. No era ni Debussy, ni Schubert, ni Schumann...era una bella personal manera d’entendre els sons musicals).
El mateix Màrius Torres deia que lluitava per la bellesa. Una gran veritat. Els seus poemes en són una mostra.
L’Aina Huguet, una jove actriu manresana va ser l’encarregada de llegir els trossets triats de la seva obra literària. Un breu resum de la seva vida. De les seves passions, de la seva mort. Sonata da Chiesa/Corelli: un fragment de Lorelei; Presència –en record a la seva mare morta-; un tastet de les cançons a Mahalta; un conte “el fred de la lluna” pertanyent al Jardinet Persa a la manera de Saadí; un tanka –La Mort- i el poema 71.
També varem tenir una degustació dels records de Josep Saló, metge i malalt de tuberculosi. Josep Saló i Serra va néixer a Girona però és manresà d’adopció. Metge.
Amb 97 anys acabats de fer era entrevistat per Josep Camprubí que com si es tractés de desfer una bufanda i cabdellar-ne el fil, per anar extraient el pòsit de records que guardava la memòria de Saló, al voltant de la figura homenatjada: Màrius Torres..
Josep Saló i Màrius Torres eren diferents en la vida i en la mort.
Josep Saló, ja en el darrer curs de medicina -6è- va contraure la tuberculosi. Li va durar 3 anys... En comptes que quedar-se al Clínic, decideix anar-se’n al Sanatori de Puig d’Olena, un sanatori fet a la imatge i semblança dels que hi podríem trobar per Europa. Punter i ple d’innovacions relatives a la malaltia que consumia tantes vides en plena joventut. La d’en Màrius, en fou una. Allà va conèixer Màrius Torres i, on a poc a poc, al llarg de 6 anys es forjaria una veritable amistat i ja no se’n separaria fins el darrer sospir del poeta, “en un matí d’hivern m’hi acollirà algun dia”. (29 –12-42)
Màrius Torres era un fora sèrie!
Al sanatori també va coincidir amb Mercè Figueres, filla d’un metge gironí, que també patia el bacil de Kock i, que feia tan de temps que no es veien. Màrius i Mercè Figueres es feren molt amics –diuen que podria ser la misteriosa Mahalta, nom que Màrius li agradava tant...- . Màrius, la Mercè i en Josep Saló, entre d’altres, formarien un oasi de Pau, un refugi de bellesa enmig de la violència de la Guerra Civil. Un grup d’intel·lectuals que es reunia en les cambres respectives per fruir de la bellesa que Màrius escrivia. Els llegia els poemes com Schubert interpretava els impromptus als seus amics.
Màrius Torres mor en un matí d’hivern, tal com ho presagia en un dels poemes de l’apèndix de la col·lecció Ariel, “El paradís promès”, un 29 de desembre de 1942 a l’edat de 32 anys. Josep Saló li agafà la mà fins que Màrius expirà. Se’l veia serè i sense cap angoixa. I el dibuixa un cop mort.
Josep Camprubí ens recorda a tots, com un raig de llum, que cinc anys enrere, la mort d’un altre poeta. Rosselló-Pòrcel. Una altre poeta, Espriu, li agafa la mà en el moment que fa el darrer viatge.
Màrius Torres era republicà de casa bona. És per això que ningú el rescata de la memòria...
