Alguns apunts sobre el haiku, que he copiat i adaptat a les meves paraules d'aquí. No vol dir que un haiku ho hagi de tenir tot, senzillament són orientacions. Jo sóc dels que pensen que un poema amb mètrica 5-7-5 i un haiku no són el mateix, i aquí hi ha algunes claus que ho expliquen.
Sobre la forma i el contingut:
Fugir de la pretenciositat, el haiku ha de ser fresc, senzill, humil, simple. Com si fos el “mira!” d'un nen.
Es pot prescindir dels signes de puntuació i de les majúscules.
S'admeten localismes i expressions col·loquials.
Seguir la mètrica establerta (5-7-5) està bé, però no és imprescindible.
No acostumen a tenir ni títol ni rima.
Els substantius acostumen a ser abundants.
S'anomena kireji a una paraula que talla, que divideix el haiku en dues parts. Acostuma a ser al final del primer vers o al segon.
La paraula més important, l'eix, acostuma a ser a la part central del haiku.
L'ordre de presentació de les coses importa.
Molts haikus es mouen entre dos eixos interns (per exemple la branca i l'ocell). Els que inclouen una tensió entre contraris acostumen a funcionar.
Exactitud: quan, com, quant, amb quin nom, on passa, convé que sigui com més exacte i concret millor. Si ens costa imaginar l'escena és que segurament no és un bon haiku.
Suggerir: una de les pitjors coses que es podrien dir d'un haiku és que ho diu tot.
Kigo (paraula estacional): és molt clàssic que els haikus incloguin una paraula que reveli l'estació, sobretot si tracta de temes de natura. Pot ser el color de les fulles, el nom d'una flor o d'un ocell, la temperatura o qualsevol altre element.
Estalviar les coses evidents. Com a exemples, la pluja inclou l'aigua, el llangardaix gairebé sempre va junt amb la paret i amb el sol.
Més que fer un homenatge a les coses de què parla, mostra la relació que hi ha entre elles.
Algunes coses més subtils:
Consciència (aware): commoció profunda enfront de la realitat. És molt important, sense consciència no hi ha haiku.
Wa (harmonia): el haiku reflecteix l'harmonia que hi ha a la natura, de vegades en pau, de vegades en guerra.
El haiku no és un koan (en el món del zen, un koan és una mena d'endevinalla o paradoxa que ajuda a provocar l'il·luminació).
Una cosa molt subtil: el haiku ha de tenir sabor, existeix una paraula per descriure-ho, haimi, que es podria traduir per una cosa com ara “gust de haiku”. Això inclou que hi ha d'haver silenci, no en el que es diu sinó en la manera com es diu. Aquest punt, molt important, no és gens fàcil d'entendre, personalment em sembla que jo encara no ho he fet.
Algunes coses a evitar:
No s'ha d'instrumentalitzar la natura. Tampoc va bé reflexionar ni fer cap mena de judici de la realitat.
Res de personificar: el haiku és senzillament el que passa aquí i ara, per tant el “jo” i el “tu” sobren. Un dels clàssics, Santôka, deia que el jo extingit (il·luminat) es pot permetre el luxe de d'aparèixer.
També convindria evitar les metàfores i un llenguatge literari, es tracta senzillament del que succeeix en el moment, no cal que sigui bell, amb un llenguatge molt literari es fa un poema curt que pot ser meravellós, però no és un haiku. Recordem que s'assembla a la mirada del nen.
No se n'ha d'obtenir cap moralitat ni s'han de projectar sentiments humans a la natura, simplement el que es percep a través dels sentits.
