El d'enguany em sembla que el recordaré per molts anys com el Nadal dels singlots.
Pels volts de les quatre em va venir el singlot, i no hi havia manera d'aturar-lo, ni fent glopets d'aigua ni aguantant la respiració ni res. Després de mirar per internet i de provar no sé quantes tècniques per aturar-lo, a les cinc tocades se'm va passar.
Però no era la seva última paraula, què va. Una hora més tard va tornar i em vaig passar una estona encara més llarga amb singlot, ben bé fins a tres quarts de vuit. No sabia si riure o plorar, perquè la cosa ja era una mica desesperant, m'estava posant de mal hunor i tot.
Cap a les nou, va tornar a venir, però aquesta vegada va ser un singlot normal, amb uns quants glopets d'aigua se'n va anar i ja no va tornar més.