Acabo d'arribar de festa i estic més refredada i afònica que mai. Com ha anat la festa? Doncs me l'he passat parlant, bàsicament. He mort a algú amb la mirada, he criticat als que m'han semblat opurtuns, he arreglat el món a la meva manera i de tant en tant, he ballat alguna cançó. Que per què escric just ara? Doncs perquè no tinc son... No deixo de pensar en aquells ullets verds, l'únic verd que m'agrada i m'enamora. Si, com el conte d'aquella princesa, la princesa anti-verd. No el coneixeu? Doncs bé...
Hi havia una vegada una princeseta que odiava el color verd. No se sap ben bé perquè, però l'odiava. I un dia que s'avorria, va decidir que donaria tota la seva fortuna a aquell que li ensenyés un verd que a ella li agradés. La notícia de seguida es va esbombar per tota la comarca. Al cap de pocs dies, van començar a aparèixer gent amb enciams, pomes, kiwis, fulles... Tot el palau era ple de coses verdes! Però totes de color verd lleig. La princesa va començar a pensar que s'havia equivocat, que no existia un verd que a ella li pogués agradar. I de sobte, va aparèixer un noi amb ulleres de sol per la porta. Es va acostar a la princesa i li va dir- Bonica, jo tinc el verd més bonic del món- la princesa va pensar que era un cregut. Però de sobte, el noi es va treure les ulleres de sol i va deixar a veure uns ulls d'un verd tan especial i tan bonic, que la princesa no li va quedar més remei que donar-li tot el que tenia. El noi, però, li va dir que no volia la seva fortuna, la volia a ella.
Bé, els contes ja se sap, sempre acaben bé. Però, i si no acaben? Algú sap d'alguna història que no tingui final? Jo en sé d'una que també va d'una princesa antiverd. La millor història que encara no s'ha escrit. T'estim!
