Ness
per en 13 Desembre 2011
957 Vistes

Era la donassa de la casa.

Senzilla. Grassa. Devota com tota castellana.

De jove, la van tancar en un convent però amb la desamortització de Mendizabal va anar a parar al carrer. Com que sabia cuinar, va servir a casa d’una duquessa però els aires nobles, la van cansar. Amb l’excusa que tenia parents a Barcelona, va emigrar cap a les terres altes. De fet, no coneixia ningú, però era una manera de viatjar i conèixer món. El seu món es reduïa a déu i a la cuina. Una gran ciutat sempre espantava una mica i de seguida va trobar un racó en un alberg per a pobres per prestar la seva ajuda –i per què no, fer un mos i una becaineta, a la nit.

La mare del senyor Enric la va contractar a la seva finca com a cap de cuina. Una dona també molt devota la qual destinava una petita herència als més necessitats. Als fills orfes dels obrers...

Les enraonies expliquen que va tenir una filla il·legítima que treballava de minyona pel senyor Enric; que té uns aires molt diferents als de la resta. Sosa per dir-ne un adjectiu.

Com que mai no es va casar, va donar-li el cognom de la família materna: Sánchez.

Mai no se’n parla. Tema tabú.

Ningú no ho diria, però la Sancha li agradava molt la mainada i com que era lletrada, va recopilar els contes que sa mare li explicava. I també, altres contes que ella inventava.

Ara, ja era gran i s’estava a la casa fent qualsevol cosa fàcil: cosir, parar taula, fer ganxet, mitja o matalassos de llana.

Publicat a: Literatura
Pere
M'agrada com fas aquests personatges. T'inspires en gent que has conegut?
14 Desembre 2011
Ness
Sí!!! Sancha és el castellanisme de Sansa. l'Amèlia, que és molt tibada, és una simbiosi entre la Vurra i la mala bèstia d'un foro ejpañol decicat a l'epilèpsia....
14 Desembre 2011