Era tibada. No parlava amb ningú que fos del seu rang o com a molt, per donar ordres absurdes.
Ella era l’encarregada d’anar a comprar al mercat els aliments que no produïen allà mateix.
La propietat era bàsicament agrícola però li mancava la fruita. Aquesta part s’havia d’anar a cercar al mercat, a una bona jornada a peu o si hi havia sort, en carro.
Per desgràcia, l’Amèlia sempre en tenia de sort. Però a l’hora de triar els queviures necessaris pecava de temporalitat: la fruita s’acabava passant.
La darrera vegada que hi va anar, gairebé totes les pomes i peres van haver de ser llençades perquè es van podrir.
El senyor Enric va perdre els nervis. La senyora Maria havia de fer una dieta especial i li desagradava menjar-se la fruita tocada. “Sí, és la més bona, clar”... Al final va decretar que no hi aniria més, al mercat. Que ja hi enviaria algú amb més experiència. Ella, l’Amèlia, amb la fantasia que tenia, potser serviria per explicar contes a la mainada. El truc, que ratllava a la golafreria, era comprar amb escreix i com que sempre sobrava quelcom, s’ho menjava ella. Però, la il·lusió se li va tallar de soca-rel i cada cop es va tornar més insuportable, tant que va ser ella l’encarregada d’omplir el dipòsit de la cuina i llevar-se a trenc d’alba per preparar la jornada dels criats.