La nena que ja no era nena va passar d’una casa rovellada de fum d’una xemeneia central, sense finestres que no donaven a l’exterior, a una casa immensa, amb finestrals –alguns de colors i tot- que donaven a amplis jardins...
La casa era de dos cossos. Hi havia la planta noble, allà on feien vida els senyors i, la planta baixa o soterrani, on hi havia la cuina i les cambres dedicades a tenir cura de la roba dels senyors. Un gran safareig –amb aigua calenta-; diverses cambres de planxar, un cosidor, un rebost i una nevera...
Un cop a casa, a la casa dels servents, li van explicar de què constaria la seva vida allà.
Es llevaria a les 4 de la matinada i, abans que es llevessin els demés criats, netejaria i posaria en ordre l’estança central –vaja, allà on faria vida d’ara endavant ja que les minyones més velles feien altres feines més apropiades per la seva edat-. “Ah, no! No pots usar l’aigua de la cuina, aquesta està feta exprés per cuinar: ens ve d’uns dipòsits que omplim cada dia, amb aigua de la font a la qual tu hauràs d’anar a cercar cada vegada que hagis de netejar. A més, tu en seràs una de les responsables d’omplir-lo...també”.
On dormiria? Caram quin problema! “Bé, de moment, al cobert on guardem les eines del Camp. Està brut i desordenat però, amb ganes, pots posar ordre i netejar-lo. Ja demanarem permís als senyors perquè puguis fer-te un matalàs de palla seca...Però abans te’m d’ensenyar on és tot perquè no et perdis”.
Aquell dia va ser molt llarg. Va haver de fer molta memòria per no posar-se de peus a la galleda. Abans de res, van omplir un cossi amb aigua calenta i sabó: calia desfer-se d’aquella brutícia abans de presentar-la als senyors. Va quedar blanca com la llet acabada de munyir. Quina diferència!
Ara ja estava preparada per presentar-la i sobretot, per anar per feina, que n’hi havia molta! I, llavors sí, un cop acabada la rutina diària, es mereixeria un bon tiberi.
