Ahir vaig tenir l'ocasió de fer un tomb per una diada castellera a la plaça de la Vila de Gràcia. Poc afortunada, la veritat, en l'estona que vaig estar per allà: quatre castells, tres llenyes. Mala sort, sí, i en principi res més a dir, són coses que poden passar. Però no. En el cas del quatre de nou dels Castellers de Barcelona, crec que la llenya es podria haver evitat.
No hi entenc gairebé gens, de castells. Parlo només d'allò que, subjectivament, vaig veure a la plaça. Quan va arribar el seu torn d'atacar, van començar a muntar l'estructura del que primerament vaig pensar que seria un quatre de vuit. Des d'on era jo, em feia una sensació molt clara de que l'estructura era inestable, impossible de portar cap amunt com cal. Em semblava clar que només hi havia una alternativa, desmuntar-ho tot i tornar a començar de zero. Però, quan jo ja esperava una marxa enrere inevitable, les gralles van començar a sonar. Tot seguit, comptant la gent preparada per tirar cap amunt, vaig comprovar que no era un quatre de vuit sinó un quatre de nou, i tal i com anava pujant se'm feia del tot impossible que pogués arribar enlloc. Malauradament, la meva previsió es va acomplir, i el castell va fer llenya força abans de completar la càrrega. La veritat, em vaig emprenyar, el risc de caure és inherent al castells, pujar cap amunt sense un mínim de garanties em sembla una irresponsabilitat. Vull pensar que des d'un altre angle les coses es veien diferents de com les veia jo, perquè si no és així no puc entendre: crec que els castells s'han d'atacar només si es veu una possibilitat raonable de completar-los.
Com a curiositat, a la plaça hi vaig veure un home que, a banda de gaudir de la jornada castellera, també tenia voluntat d'orientar al turista ocasional:
