El text fa servir un tipus de llenguatge simbòlic (religiós) del qual em sento força allunyat. Si es canviés la paraula “Déu” per alguna altra, no sé quina (“la vida”?, no em convenç gens ni mica), potser avui dia a molta gent ens arribaria més neta. La deixo tal i com és per respecte a l'autor i perquè crec que traspua una saviesa molt profunda, que ell explica amb paraules senzilles de la manera que sap fer-ho. Una saviesa molt essencial i que penso que fa bo de recordar sovint.
Hom estima la música no solament pels sons,
sinó pels silencis que conté:
sense l'alternança sons-silencis no hi hauria ritme.
Si volem ser feliços
omplint de soroll tots els silencis de la vida, fecunds,
omplint de treball tots els lleures que ens dóna, reals,
convertint el nostre ésser en màquina d'actuacions,
només aconseguirem crear un infern damunt la terra.
Si no reservem en nosaltres zones de silenci,
no sentirem Déu en els intervals de la nostra música.
Si no reposem,
Déu no beneirà el nostre treball.
Si deformem la nostra vida per omplir-la enterament d'accions i d'experiència,
Déu s'apartarà silenciosament del nostre cor,
que romandrà buit.
Thomas Merton