Sempre trobem certa teatrelitat en els moments especials. Un dia de pluja, de sol radiant, la caiguda de les fulles vermelloses o una nevada amb borallons immensos...
Hi ha fins i tot, obres en la Història de l'art, que ens ho inspiren.
Vaig trobar un llast que em feia de fil d'Ariadna en la vida. La mort d'Ofèlia de John Everett Millais -Pre-Rafaelita anglès-.
Tot caminant per una primavera tardana, prop de la UAB, vaig trobar un paratge ple de roselles amagades entre l'herba alta. Una mena de preciosisme com si estractés d'un vitrall, era envoltat d'arbres que ombrejaven el silenci trencat pel continu pas de cotxes...
Allà, vaig pensar, podria trobar la mort l'Ofèlia del S. XXI....
La tristesa que m'acompanya en aqueasta mena de patiment innat, em veig ajaguda com si fos en un llac, tenyint les roselles amb la meva sang fugissera.