D’antuvi, la religió és un tret de cada poble o nació. N’hi havia els ídols locals a Grècia o Egipte o una religió nacional com pot ser el judaisme.
A Ibèria no va ser diferent, els antics íbers van tenir llur fe que no ens ha arribat; per contra sí tenim dades de la religió celta (lusitans, gals..), la historiografia continua fent un barrejat celtíber o bé estudis parcials.
No vull, però anar més enrere i enraonaré d’allò que si en tenim respostes, o no?
Catalunya va nàixer cristiana. Passats per sobre els segles obscurs de l’imperi romà i l’ocupació visigòtica, després la invasió sarraïna, la reconquesta també és una guerra de religió. No només de religió, també de política.
Començar el sVIII, l’espenta sarraïna obliga els europeus a defensar-se i aquests obliden les diferències per lluitar contra un enemic comú, i l’aglutinador va ser el cristianisme. Nogensmenys aquesta no n’era la religió comuna, tot i això, va servir-ne.
Els germànics encara eren odinistes, també a la Gàl·lia o a les illes britàniques (Sant Patrici va estar al SvI).
El cristianisme només era una religió d’estat imposada pels últims emperadors romans.
Des dels Pirineus, com a centre de poder, hom fa política i religió.
En un altre focus, hom confronta el paganisme contra el cristianisme, no com a religió, sinó des de la cultura: els rics i cultes romans contra els pagans i bàrbars.
Bé Catalunya va nàixer cristina i va esdevenir catòlica als temps del rei Pere I el Catòlic.
A Catalunya hom va construir un munt de monestirs on les tasques d’erudició van estar impressionants, varen ser centres de saber, hom va establir lligams amb el món àrab, amb esperit obert.
A Catalunya hom podia ser jueu, o cristià (catòlic o càtar...): el cristianisme encara estava formant-se.
Des de Catalunya, els jueus de Narbona, Girona o Perpinyà escrivien llurs llibres.
Quan a Europa va asomar-se a l’imperi Sarraí, aparegueren altres centres de poder sense ser creadors, Aprofitaren allò que els interessava per a la política: aparegué el catolicisme.
El catolicisme no admet diferències i Catalunya va ser víctima: croada contra els càtars i els catalans van patir la guerra, van ser perseguits i Catalunya va esdevenir catòlica restant òrfena de Pare.
L’esperit cristià no va pas morir es va transformar i Ramon Llull és la figura que fa teoritzar aquest canvi. Ramon Llull fa mans i mànigues per fer encabir els cristianisme català dins el catolicisme. Llull aconsegueix no perdre la fe cristiana, de forma que l’integrisme catòlic no se n’adone. Llull sap que l’Església Catòlica és una error, però no pot lluitar contra ella: reconeix la figura del papa. Ell és catòlic oficialment, cristià de pensament.
Llull abandona l’ascetisme primitiu, per un altre misticisme humà, és a dir, un misticisme amb aplicació al món dels hòmens.
Trobe ací, un fet negatiu, i és l’abandó dels jueus catalans: comencen a ser considerats com a diferents, com a estrangers, i per això van ser perseguits. Les ràtzies antijueves als calls de Girona, València o Barcelona del final sXiV.
Amb el canvi de dinastia, els jueus van perdre la protecció reial, encara que gairebé tots han abandonat la Confederació catalana.
No he escrit res de la segona croada anticatalana, que els catalans van saber defensar-se.
Acaba el sXv i comença el s Xvi, els Borja han fracassat de l’intent de reforma de l’Església Catòlica. S’han dit moltes mentides sobre la vessant política del Borja i de la vessant espiritual no s’ha escrit ni una línia.
Com al Blanquerna, els Borja van intentar reformar el catolicisme, van fracassar però. Els següents papes van voler esborrar el pas dels Papes catalans.
Els cristians són falsament acusats de jueus: els Vives, els Vidal, Alcanyís, Santàngels cristians... eren cristians catalans.
L’escola llullista de València n’era una de les més importants (per posar un exemple, Ausiàs March). Ramon Llull ensenyava sobretot a observar, la raó i l’observació (la vivència) com a principi del coneixement. Per a poder aprendre a enraonar cal tenir una bona formació. Un clar exemple és Joan Lluis Vives, va ser capaç de resumir el llullisme des de l’exili.
Els llullistes llegien l’Alcorà o el Talmud, per poder-lo discutir (llibre dels tres savis). I va ser l’excusa per a acusar-los falsament
(per a continar)...