per en 16 D'octubre 2011
1,063 Vistes

Era un dia d'hivern gelat, plovia. Sota el petit pont d'Offerschann, entre un munt de cartró i una manta, restaven abraçades entre elles dues nenes. Brutes, fredes i lleugeres de roba, intentaven escalfar-se amb la mútua calor corporal. La noia més gran s'aixecà i li féu un petó al front a la petita, mentre que aquesta s'apropiava ràpidament de tota la manta.

-On vas?,-digué amb un fil de veu.

La Gina s'ajupí i li somrigué. Malgrat que anava despentinada i plena de pols, l'enlluernava tota; seguia tan bonica com sempre.

-A pel pa,-respongué.-No et moguis d'aquí, ara torno.

I arrencà a córrer, veloç, exposant-se sota la pluja que queia com pedres, sota el vent huracanat, sota les roques que trepitjava amb els peus nus. Li era igual, per a ella tot això era la vella rutina. No s'aturà ni un sol cop, féu el cor fort i aguantà el mal que li feien els peus. Va ser així com en pocs minuts arribà a la Plaça, on hi havia mercat.

Allà tot era diferent. Malgrat que plovia, hi havia més ambient i activitat. Et costava fins i tot fer quatre gambades seguides, de tanta gent que hi havia. Nens jugant a la patanca, empaitant-se, botigues, iaies jugant al dòmino, músics i ballarins... però la Gina ignorà tot això i es dirigí directament cap a una tenda on el rètol deia Forns Macià. Potser la gent trobava estrany veure una noia d'uns catorze anys vestida amb parracs i tant deixada com només podia anar ella. De tant en tant, mirades de despreci li anaven dirigides, la gent xiuxiuejava, parlaven d'ella. És aquella, la de l'altre dia, la que -----, li digué una vella a la dona del seu costat.

La Gina, encara xopa de cap a peus, s'apropà cautelosament cap a la paradeta de Forns Macià on hi havia exposats diferents pas de barra, ben aixoplugats. El venedor estava d'esquenes, distret, xerrant amb una dona que li volia comprar un croissant de xocolata. Perfecte. Mirant pel seu voltant procurà que ningú la veiés, i amb un àgil moviment agafà dues barres de pa encara calentes i se les amagà sota la samarreta esquinçada.

Li vení un calfred al notar el contacte de l'escalfor del pa amb la seva pell, gèlida. S'esperà un segons, volia que aquell moment perdurés al màxim. Tancà els ulls i deixà anar un llarg sospir. Al seu món, no es tenia escalfor cada dia...

 

CONTINUARÀ

Publicat a: Relats
Sigues el primer a qui li agrada això.