Desig? Amor? Amor i desig?
Fa dies que dono voltes al meu caparró; tot bé arrel d’un article que vaig llegir al Punt, on un escriptor deia que l’home és infidel per naturalesa i que la monogàmia és un clitxé social que se’ns ha anat impossant en funció dels drets hereditàris de fa segles.
De fet és poden comtar amb els dits els animals que s’emparellen per sempre amb la mateixa femella i l’home, com a animal que és, hauria de pertanyer al majoritari grup dels animals que es dediquen a la poligàmia. I si us pareu a pensar moltes separacions venen arrel d’aquí, de petites o grans relliscades hormonals.
Personalment crec que som ésser que ens movem pel desig.
Potser hi ha qui troba aquella parella que li pot oferir desig per sempre, però…sincerament crec que no. No dic que sigui impossible, ni una utópia,…pot seguir havent-hi foc però si que és dificil mantindre la mateixa intensitat de flama que al principi. Suposem: en un matrimoni que porta 25 o 30 anys junts poden haver-hi dies puntuals on tenen la lívido més alta del normal i desitgen la parella de manera salvatge (com abans)… però desprès de tants anys penso que ens motiva més l’amor que el desig.
I aquí ve el que em fa rumiar tant: podem desitjar a algú que no és la nostra parella i estimar en cos i ànima a la persona que dorm amb nosaltres cada dia? I si el desig que sentim cap aquest tercer és correspós? ens en sabriem estar per amor a la nostra parella? I si tinguessim la seguretat de que ella no se n’assabentaria mai?
“Libre albedrio” amics!! Tot i saber que la nostra elecció pot ser la menys correcte l’ésser humà té la llibertat d’escollir entre el camí bo i el dolent. I qui defineix aquest dos camins? El que per mi és” bo” potser que algú altre es quelcom dolent.
Ens agrada sentir-nos desitjats, posar-nos de “buen ver”, perfumar-nos, mudar-nos, pentinar-nos, fer servir aquella samarreta que ens afaboreix, comprar-nos l’últim model de llenceria que ens fa resaltar i lluïr escot…i tot per agradar, sentir-nos objecte de desig o, si més no, que ens mirin. A qui no li agrada que se’l mirin de forma agradable?- a mi si!
Recordem aquells moments d’atracció fatal, on qualsevol cantonada, parc, portal, cotxe era bo per desfogar el nostre desig…encara els teniu?amb la vostra parella? Amb algúna tercera persona? De manera consumada o en pensaments?...
En el cas que els tingueu…enhorabona!
En el cas que ja no els tingueu…no donarieu el que fos per tornar-los a viure? Per ser tan gran el desig que qualsevol lloc us serveix perquè ha de ser ja! ?
A mi m’encanta aquesta sensació de desitjar i sentir-me desitjada, és més, no sabria ser d’una altre manera…m’encanta el joc de la seducció.El cas és reconeixer el que és desig i el que és amor, diferenciar-ho doncs malauradement a vegades tendim a confondra-ho i ens ha fet viure més d’un desengany…però la finalitat de l’emparellament hauria de ser mantindre els dos conceptes junts…..PER SEMPRE!!
Que preferiu? Desig? Amor? Ho sabeu diferenciar? En qualsevol situació sentimental en que us pogueu trobar?
Jo desitjo.
Jo estimo.
I vosaltres….quin camí escollirieu?
