05 oct, 2011
Pensar amb Àlex i Raquel m'està mantenint al marge dels meus problemes.
Mentre pense com puc fer-los pensar evite els meus pensaments pintats de dubtes.
Ara estic pensant en mi. Tinc la consciència tranquil·la. I ella també hauria de tindre-la. I ell. Torne a pensar amb els dos.
Mentre lis dic el que m'ix del cor, el que veu la meua mirada i algunes de les coses que haurien de fer per sentir-se millor i no deixar que els pategen baix el meu punt de vista, m'oblide que jo he de fer el mateix.
Però se'm dona millor la teoria aliena que la pràctica personal.
Impotència. Males sorpreses realment sorprenents. Ganes d'acabar amb tot, i no. Realment ganes de que canvie tot. I pors. Pors de tot tipus.
Haurien de ser valents. Jo els exigisc valentia. I ells, moltes vegades, a mi. Exigir-se a u mateix aquest tipus de coses és complicat. Des de fora es veuen més clars els problemes i més fàcils les solucions.
Ells m'aconsellen que fer davant certs prolemes. I jo a ells. De vegades ens fem poc de cas, però amb el temps, ens acabem donant la raó.
Què està bé i que està mal?
Què és correcte?
Qui fa mal? Qui patix? Qui es mou?
Qui estima? Qui no oblida? Qui perdona?
Quants perqués ens hem de formular per estar bé? I quants ens han de respondre per estar millor?
Qui s'amaga? Qui busca?
Per què no parlem?
Amb qui es pot confiar?
Val la pena confiar amb algú?
Moltes preguntes amb massa respostes.
