Mentre altres pensaments feien les paus amb la memòria oblidada, el meu desig lliscava coll avall.
Era un somni bonic de tant real, deia la mare, que li va fer por, en la commemoració de la mort de l'àvia.
Una dona ferèstega, amiga dels xafarders, que venia mentides per fer-se escoltar. El seu marit, un murciano que feia pous -abans en deien miners- va matar a un home per negligència laboral. Va abandonar l'àvia mentre estava prenyada de la mare. Era un perdut. La seva filla li importava un rave. Només volia viure a casa d'un altre.
Aquell dia, 9 anys enrere, l'enterràvem l'àvia.
Ma mare va somniar la vivesa d'una música: Beethoven. Ella el dirigia -fins i tot en recordava la melodia que dies abans havia rebutjat- i, la seva mare, -l'àvia- que era sorda, hi sentia. Sempre enemistades fins a la tomba, per fi s'avenien.
Jo, a l'altra banda del somni, descansava en un mar de sang, en un cementiri buit de tombes; amb un sol serè que estavellava l'ànima.
Aquell dia, vaig somniar que em suïcidava.