Després de més de quatre hores de penosa i solitària marxa, l'Àngel ha aconseguit tramuntar finalment la carena. Agafa aire amb força, i en deixar-lo anar per la boca mira distret com creix el blanc baforós del seu alè, una taca insignificant enmig de les grans neus de les altures.
És un dia d'hivern fred i completament clar, sense rastre de les rufes que sovint es desfermen per aquestes muntanyes. Ni calen, pensa, perquè la rufa ja la porta ell a dins. Aleshores se n'adona, no hi ha res a fer. Fins i tot aquí dalt, a l'indret on totes les preocupacions es fonen, ell no pot fer altra cosa que pensar en la Carme. Que se n'ha anat per sempre. En el maleït càncer de pàncrees que se la va emportar en molt menys temps del que caldria per a adonar-se'n. En els quinze feliços anys de la seva vida que s'han fos de sobte deixant una buidor insuportable.
El glaç de l'aire es va apoderant dels seus pulmons. Nota com el fred el venç, possiblement per sempre. Però no. Hi ha alguna cosa més. A dintre seu nota com si la Carme encara l'estigués agombolant ara mateix, maixant com sempre, donant-li una escalfor nova. L'escalfor de quinze anys que ja ha viscut i que són seus per sempre, i que segueixen vius en ell i en algun altre lloc on ella també els guarda, un indret inabastable però que aquí, a l'alta muntanya, sembla que sigui més a la vora.
L'Àngel emprèn el camí de tornada i és com un nou riu de llàgrimes que llisca per la vall, ha pujat cercant la pau en l'oblit de tot, i l'ha trobat en la memòria.
