Diego
per en 22 Setembre 2011
1,388 Vistes

Hom pensa sempre que acceptar la legalitat vigent o donar-hi suport explícit a allò establert és adoptar una actitud natural despolititzada, front a qui n'és crític. 

La geografia a l'estat espanyol (llevat del cas català) ha negligit sistemàticament els plantejaments tendents a demanar-s'hi per l'orígen, les causes i les consequències de l'organització político administrativa de l'estat.

Com bé denuncia Jesús Burgueño es "enojoso y vergonzante el vacio bibliográfico sobre la paradójicamente célebre división provincial de Javier de Burgos"1. D'aquesta divisió provincial, deriva tota la política territorial feta segle XIX ençà.

I és que ha estat exclusivamente des de Catalunya (i en menor mesura el País Valencià) d'on han sortit les principals objeccions al model centralista imposat des de Madrid , essent per a la resta un tabú qüestionar-se les línies maestres de l'estat espanyol. Això, en la meva opinió, és negligir la tasca de reinterpretació i anàlisi del territori, tan necessària i pròpia de la geografia. 

Per tant, cal demanar-se per les motivacions d'aquesta deixada de les pròpies responsabilitats. I la resposta no és cap altra que el tabú imposat des dels poders fàctics i acatat pels geògrafs de qüestionar-se el model establert per tal d'enfortir la consciència nacional espanyola i minimitzar qualsevol desviació de la norma.

1 Burgueño Rivero, Jesús (1996): Geografía política de la España constitucional. La división provincial. Centro de Estudios Constitucionales, Madrid.

Publicat a: Geografia
Diego
Malhauradament és així...
23 Setembre 2011