per en 16 Setembre 2011
1,633 Vistes

Un altre 11 de setembre.  La diada nacional de Catalunya ens recorda un any més les conseqüències  insuportables d’aquella derrota.  Gairebé 300 anys de foscor, 300 anys en que aquest poble pràcticament no ha tingut lleves que s’erigissin al seu favor.

 Entestats a defensar causes alienes en tot aquest temps els catalans han mort per salvar repúbliques i  dictadures estrangeres , vessant la seva sang al costat d’enemics castellans que es feien dir d’esquerres o de dretes i apuntant amb armes els que duien els seus cognoms, però amb qui no compartien ideologia social i econòmica. 

En els últims 300 anys en aquest país hi hagut soldats, sí; però les seves vides no s’han perdut per Catalunya, s’han esfumat en honor d’estranyes polítiques i interessos, signats sempre a última instància per la diabòlica castella.  ella, la nostra enemiga, ha teixit paranys constants a la nostra causa, ha embolicat els nostres ideals ferms, fins a fer-los dèbils i eixorcs.   Els catalans ens perdem en batalles constants i fratricides en que esquerres i dretes maten qualsevol esperança de llibertat que pogués albirar Catalunya.

297  anys no ens han servit per aprendre la lliçó i avui tot continua igual.  castella no té enemics perquè els que podrien ser-ho estan massa esgotats per enfrontar-s’hi.  Esgotats d’atacar-se entre germans, d’estripar-se banderes entre ells pel color d’un estel, esgotats de perdre el temps en lluites internes, esgotats de veure com enlloc de la Unió, entre els catalans es forja  una distància insalvable.   297 anys no ens han servit per entendre que si units ho tenim magre, per separat, no cal ni provar-ho?

El 1714 van morir molts patriotes.  Avui reposen en pau.  Ells van complir amb el seu deure, van saber pagar l’alt preu de la dignitat.   Avui Catalunya no els ha trobat substituts.  No hi ha cap legió de joves ni de vells disposada a pagar amb la seva sang el preu de la llibertat nacional.  

 Catalunya es mor trepitjada per milions d’estrangers, mentre els seus quatre fills s’assenyalen amb el dit buscant culpables entre ells.
Catalunya viurà una altra guerra en aquest segle, serà la guerra definitiva: la que la salvarà, fent-la lliure i catalana o l’esborrarà per sempre de la història.

Nosaltres viurem aquesta guerra, nosaltres la provocarem.  I Nosaltres no som els Intransigents, Nosaltres som tots els fills que li queden a Catalunya.  Haurem de renunciar a desenes de sigles, haurem de renunciar a ser de partits i organitzacions: si volem salvar la causa de Catalunya haurem de lluitar només sota el seu nom, units tots, sota una única bandera.  La senyera marcarà el camí dels nostres exèrcits, no haurem de barallar-nos pel color del nostre estel: l’estel serà blanc d’esperança i tenyit del roig de la sang.

Derrotarem l’enemic amb la llengua que fa segles que parlem, l’abatrem com ell va abatre els nostres herois,  el farem recular fins al seu país i veurem caure llàgrimes d’impotència dels seus ulls, la impotència de veure que contra els catalans units, cap arma, cap sentència ni cap tàctica pot donar-los fruits.

Quan aquest dia arribi, Catalunya ha d’estar preparada.  Nosaltres hem d’estar preparats.  Sense sacrifici no hi haurà victòria;  si algú es pensa que la nostra independència no es firmarà amb sang, s’equivoca.   Però no ens ha de fer por que aquest dia arribi, perquè el dia que sapiguem lluitar com germans, haurem creat les bases perquè els nostres fills i tots els seus descendents, gaudeixin d’una Pàtria lliure i pròpia que només els pertanyi a ells.

Renunciar a les sigles dels Intransigents de Catalunya serà fàcil: vam néixer per defensar Catalunya de la mort, el dia que tots els catalans tinguin el mateix propòsit ja no caldrà utilitzar mai més aquest nom.  Benaurat el dia en que tots els partits i agrupacions de Catalunya, diguin i apliquin el mateix. 

Quan aquest dia arribi, el somriure burlesc de castella quedarà ungit amb sang.

Publicat a: Política
Sigues el primer a qui li agrada això.