Aquella xemeneia tan alta presidia la deriva del vaixell d'on estava presonera.
Era un polizó, una okupa forçada pel destí. No hi volia anar, hi deambulava erràtica. Com una pilota que rebota quan la llences a la paret, una i una altra vegada.
Abans de pujar al calvari, ens alineaven al pati central del kamp; files rectes i ordenades contrastaven amb el buit general. Volien silenci i el tenien i, jo el suportava... Mirades d'indiferència, de rebuig, Pilat al seu costat devia ser un sant.
Mans netes per fer ralet, ralet... El "Pera" que no sabia escriure el seu nom. Un noi sense personalitat, sense cervell ni collons. Altres saltaven la tanca a la recerca de llaminadures, a l'hora d'esbarjo. Més petits que ell... Amb bec de gallina.
La lletja, que podria fer parella amb la Sánchez-Camacho, per ser igual de feixistes. Hitler, l'hauria condecorat. Allò era una fàbrica en que feien desaparèixer persones. Sorties i ja deixaves de ser algú.
Quan tanco els ulls veig aquella xemeneia envoltada per parets de fàbrica vella.
Voldria esborrar el passat que tant mal em va fer i que encara el tinc clavat a la memòria. Perquè el passat es repeteix:
"No vinguis amb nosaltres, que després ens peguen". "T'he esborrat, perquè la teva presència em molesta". Menys, per apuntar-se de gorra per sopar, pagant jo.
