mutxina
per en 2 Setembre 2011
1,883 Vistes

 

 

thumbnail.aspx?q=1199302446647&id=1242d9

 

A vegades em sento tan segura de mi mateixa que la cago!

Crec que en sé molt, que ho sé portar, que puc dominar-ho tot, que la gent em veu amb “admiració”, no una adminaració com si fos un super heroi, ni cap famós ni com un model a seguir sinó d’una manera carinyosa, simpàtica,…de diversió. A vegades crec que sóc la primera.

Amb aixó no pretenc ser prepotent, ni ho dic d’una manera creguda; ho dic humilment,d’una manera sana. Mai m’he cregut més guapa que ningú, ni més llesta, ans el contrari més aviat.

Per posar-vos un exemple us diré que el “piropo” més bónic que m’han dit mai va ser dit per la boca d’un senyor de mitjana edat: “nena, tota tu ets alegria. No em crec que em cobris un café i que no em cobris el teu somriure”.

Bé, al que anava, a vegades em sento ser una super dona però de vegades sento que no soc ningú. Sento que les trenes que pugui llençar per un balcó de Verona són extensions, que just quan ve el ball se’m trenca el tacó, com els péssols que arrecono de la paella, que enlloc d’esperar dalt d’una torre en un son encantat dormo la ressaca…em sento fora de lloc.

 

Ja em passarà, com sempre. Pels que em mig seguiu veureu que tinc dies millors i pitjors. Avui és un entremig. Pero tampoc m’agrada perquè implica que hi ha hagut quelcom negatiu. Sempre hi ha petites cosses desagradables, que no hauriem triat, durant el dia…però algunes senten més malament.

Avui he viscut una d’aquestes sensacions negatives que et prens més a pit…mirat en fred no te tanta d’importància, fins i tot dubto que es mereixés pensar-hi tant.

Sóc una persona que és pensa massa les cosses i fins i tot arribo a ser desesperant, potser per aixó magnifico els detalls. Tinc un esperit investigador innat i per desgràcia sempre me n’assebento de tot, però no ho puc evitar tot i saber que em pot fer mal.

Em salva que se que vull i que se el que tinc i sobretot se on tinc el meu lloc. No soc cap rodamons, desorientada, que viu de la voluntat i anat d’un lloc a l’altra sense saber on estar-se.

I cada cop que em passa aixó em fa pensar i creixo molt, n’aprenc. Mica en mica accepto la realitat que no vull veure i estic més contenta de com sóc.

Les decepcions a vegades et possen a prova i en resultes guanyadora.

 

No soc cap herónia ni soc cap rodamons, simplement sóc jo.

Sigues el primer a qui li agrada això.
Maijo
al menys saps el que vols...
3 Setembre 2011
JALTINC
Doncs jo fa temps que només tinc clar el que NO VULL!!! I mira que vaig deixar-ho clar...Si el que se m'ofereix no entra en discordància amb el que no vull... tot es tracta de gaudir.. La veritat és que arriba un punt que tot el que sigui agradable... és benvingut...
4 Setembre 2011