Ness
per en 19 Maig 2010
820 Vistes

Dalt del mirador veig ploure: un regalim que no cessa, i una figura ajaçada: -immòbil, blanca i etèria...-, d'ulls oberts i pensativa, no fuma i té les mans mortes, a frec, un encenedor.

Ocult entre la verdor, un degotall es confessa: -Hauries de xisclar ara!, que has descobert la raó per la qual flueixo lliure, cap a terra, ben líquida.

El carnisser amb un tallant li ha segat l'autopista que jo li permeto viure!

Potser, en el fons ja ho volia. Desaparèixer. Morir, ofegada en el dolor de perdre l'imant de l'ànima...

Potser no tenia prou força per agafar un bisturí i fer-se l'anatomia al seu coll, de viu en viu.

(El carnisser, un senyor amable, que ensenyava minuets a la senyoreta Helene...).

I em diu el futur que et brilla a la galta pàl·lida i enfebrada pel plor, que jo vermella com sóc i de grup diferent al meu, fugiré per un forat i, ell dirà el nom d'Helene!-.

Publicat a: Reflexions
Sigues el primer a qui li agrada això.
JumpyOi
mmm, t'ha quedaat bé! tot millor? ens veiem 😉
19 Maig 2010
Ness
No. Res no pot anar pitjor
20 Maig 2010