Era un home que passava de la cinquantena.
De posat avorrit i tou. Un calçasses amb les dones ja que totes en feien d'ell el que volien. Volia assemblar-se al científic Santiago Ramón y Cajal, guanyador d'un Nobel de Medicina per haver descobert el mecanisme de les neurones.
Aquest home tenia uns gustos ben estranys: li agradava col·leccionar allò que un altre, amb vistes de cercar l'originalitat i la perfecció hauria rebutjat. Li agradava col·leccionar mediocritats...
No eren peces mal acabades o trencades, deformades o lletges.
No! Eren persones que al seu bon criteri, les considerava especials: persones que necessitaven la seva ajuda; persones que eren inferiors i que els seus coneixements no arribaven a la mínima exigible. I d'aquestes en tenia tantes com vulguis. Eren majoritàriament dones, de menys de 40 anys. Destacaven poc en la seva professió o bé necessitaven que Ell, els donés forma cada vegada que ficaven, repetidament, la pota.
Això, a ell li importava ben poc. Com si no s'hagués equivocat mai, oi? Era el seu particular Leiv Motiv: sumar errors. I qui suma errors i no es deixa corrregir , qui no suporta les esmenes, se sol dir que es tracta d'una persona rígida i poc eficient.
Aquest col·leccionista, s'havia escarxofat a un Hospital comarcal que no s'hi havia mogut des que va fer la seva tesi sobre estadística: 66% de xarnegos i la resta algun "catalanet despistat". Feia de metge a hores. I la resta del dia, es dedicava a "pavonejar-se" entre les seves Vurres que l'aclamaven com si fos el Rei del Mambo!
Una de les seves concobines favorites, es podria dir que s'emportava la palma al mèrit de la mediocritat: feia servir un manual gastat per passar consulta. Els fulls estaven esgrogueïts de tan girar full, cercant desesperadament algun remei per un pacient agonitzant. Sempre era en va. Si no el trobava al llibràs, ho intentava a Internet, on els els medicaments estaven més actualitzats que no pas al llibre -no vulguis saber de quina edició era!-. I si amb això era del tot impossible, sempre li quedava trucar a un col·lega per preguntar-li -això, amb el pacient al davant!-:
- Perdona, tinc un pacient amb IX problema i no sé què donar-li? què em recomanes?
L'altra era un espantall. Grassa, baixa, set ciències, prepotent, escabellada que només li hauria faltat una escombra.
Aquesta era especial. Sabia llegir i era la seva "maestra". Tot un luxe per un home que patia d'esquizofrènia lingüística. Mala peça al teler!
També en tenia d'aprenents. Bé, en qualsevol professió liberal sempre aprens però aquestes noies eren casos únics: mal educades, en seria la definició més encertada. Sempre et miraven per sobre l'espatlla tot creient que eren superiors a qui tenien davant. Unes llepes, sobretot, fes bona cara al "mestre" no fos cas que t'arraconés qui sap on.... I per tenir-les controladetes, les seves tites, tites..., fins hi tot les guardava en un calaix d'internet. Eren les seves nines, que veia cada dia, durant tot el dia i, quan no les tenia al davant, recorria a la seva imatge, a les seves paraules i els seus "m'agrada".
