Perquè una mai pensa que li van a passar segons quines coses en un moment en què podria passar qualsevol cosa excepte això, i de sobte passa i et quedes literalment despullada.
A mi, per exemple, ningú em va dir que anava a trobar-te a faltar.
Ningú em va dir mai que estranyaria amb cada mil.límetre de la meva pell a un ésser com tu.
I, tanmateix, aquí estic, arrencant l'cor a mossos per deixar de pensar, llegint les teves paraules una vegada i una altra per oblidar que estàs tan lluny que, per molt que estengui la mà, no arribo a tocar-te.
La vida és una cosa que hi és, i els éssers humans som tan ingenus que ens creiem amb el poder de controlar, el poder de controlar les nostres vides, quan probablement sigui una de les coses més impossibles que trobarem mai.
Fins i tot crec que és més fàcil arribar a controlar la vida del contrari que la pròpia i de fet, jo ho he aconseguit.
Tampoc hi ha una resposta per a totes les preguntes.
Això potser és una de les coses que més detesto de viure.
M'agradaria que la vida estigués ordenada, que tot es pogués posar en el lloc perfecte, per categories, com els llibres a la biblioteca o els compac-disc.
Tanmateix, no es pot.
És impossible.
Com més t'obstines a ordenar el que vius, més desordre crees.
Suposo que els éssers humans mai acceptarem que hi ha una sèrie de coses que se'ns escapen de les mans.
Que una no pot ser aquí i allà al mateix temps, que has de triar i això comporta una sèrie de conseqüències que estan molt lluny de poder-se posar en qualsevol prestatge.
