En Nicolau es mirà la pedra amb un deix de sarcasme. Amb la llum apagada, l'escassa claror groguenca del capvespre que la finestra del laboratori deixava passar li donava al cristall un to turquesa iridescent que semblava digne de les velles novel·les d'alquimistes. Qui s'ho hauria pogut imaginar?
Sonà el telèfon. Era el Secretari, com cada vespre. Volia saber si hi havia novetats. En Nicolau no va poder evitar de fer una ganyota de fàstic. Sabia que aquell home seguia governant el país amb mà de ferro, i que el president que tant estimava la gent ja no era altra cosa que un titella. Feia molt de temps que havia deixat de creure's la història de que l'interès del secretari pels seus experiments fos fruit del seu desig de guarir l'estranya malaltia del màxim dignatari. Malaltia que, de ben segur, no tenia un origen gaire natural. En Nicolau no va improvisar pas la seva resposta:
- Res, senyor Secretari. Ho sento, senyor secretari. Estic segur de que serà aviat, senyor Secretari. Hi seguiré treballant, senyor Secretari, pot estar-ne segur.
Com cada vespre després de la trucada del Secretari, endreçà acuradament el laboratori, i finalment va agafar el petit objecte piramidal, el resultat final de tota una vida de recerca, i se'l va ficar a la butxaca.
Què n'havia de fer? Curiosament, aquesta pregunta que no s'havia fet durant dècades de treball incansable li semblava ara la més complicada de totes. Havia començat la seva recerca de ben jove, colpit per la pèrdua massa prematura dels pares. Havia seguit amb molta més intensitat durant anys esperonat per la fràgil salut de l'Emília. Però ara feia anys que ella ja no hi era, i que s'havia quedat sol. Havia continuat amb la seva feina només per no sentir la solitud, i ara que havia assolit l'èxit, massa tard, se n'adonava. Ja no tenia cap necessitat del seu remei, perquè no li quedava cap objectiu a la vida. I el Secretari, que tant l'anhelava, podia tenir conseqüències terrorífiques.
Ben mirat, no hi havia cap altra alternativa. No hi ha dia sense nit ni es pot viure sense morir, va pensar. El vell Nicolau va tornar a encendre els llums i va començar a preparar una altra vegada els estris del laboratori. Per fer l'acte de pietat més gran de la seva vida, i el darrer de tots.
