per en 12 Agost 2011
1,462 Vistes

Al llarg de la història de la humanitat sempre hi ha hagut amos i servents, capatassos i esclaus, opressors i oprimits.

Els primers ho han tingut fàcil.  No han hagut d’esforçar-se ni per obtenir, ni per mantenir, una llibertat el valor de la qual  ni tan sols apreciaven.  Els segons en canvi, avesats a les manyagues del bastó, han hagut d’escarrassar-se de valent, arriscant la seva vida per una llibertat que ni tan sols era segura, i que moltes vegades apareixia embolcallada amb els vels de la mort.

Tot i així,  per naturalesa  i per instint cap esclau s’ha conformat mai amb la seva miserable i absurda vida.  Tots han provat almenys un cop, de fugir. Sabien què s’hi jugaven, sabien que podien perdre-ho “tot”, però perdre “res”, els semblà un tribut prou acceptable.

Cap esclau pot resignar-se a llur esclavitud. Cap ho ha fet mai.  Per això es van inventar les màquines de tortura, els càstigs mortals i les marques profundes gravades a la pell, que testificaven que la llibertat tenia un preu i que l’esclau mai podria pagar-lo.


Però malgrat aquests càstigs, malgrat el martiri insuportable dels seus instruments de tortura, els esclaus continuaven perseguint la cara llibertat: disposats al dolor, a l’agonia o a la mort per tastar aquell beuratge que podria canviar radicalment les seves vides.

Aleshores, el martiri d’uns pocs, servia per escarmentar la majoria.  Els més valerosos eren decapitats, penjats a la forca o cremats vius i calia que els altres, agoitessin de prop com es consumien els seus cossos, com s’esgotaven les seves vides i al capdavall, com s’enrunava l’impetuós somni de ser lliure.

Els catalans bé prou que coneixem les moixaines del tirà; les que enceten la pell, les que proven d’esquinçar els ideals.   No sempre hem set esclaus però quan vam passar a ésser-ho, alguna cosa en nosaltres va canviar.  La mirada feréstega dels nostres antics i gloriosos avantpassats es va convertir en una ceguesa mansa: vam acotar el cap , els vam entregar la nostra dignitat i aquest va ser el seu major trofeu de guerra.

castellans i francesos van colpejar els nostres cossos desencoratjats, i van ensorrar-nos, un a un, els somnis de recuperar el gloriós passat.

Aquells de nostra raça que van precedir-nos en l’ofici d’esclaus, van pagar amb la seva vida, l’anhel de llibertat. 

Avui, a molts, ningú els recorda; alguns ni tan sols sabem on són enterrats.  El seu pas àgil i fugisser a la vida se l’ha empassat l’oblit, xarrup a xarrup, àvid d’esborrar  el seu agosarat intent de prendre per la força, la llibertat.

Milers de catalans han perdut la vida des que som un poble esclau  i l’han perdut per voluntat enemiga; van ser abatuts quan amb armes a les mans provaven de fer-nos néixer lliures.     No els devem la llibertat, certament, no aconseguiren pas triomfar.  Però el deute que tenim envers ells és encara més gran que la llibertat mateixa.  Amb la seva dolorosa i prematura mort no van arrencar dels nostres canells les cadenes, però ens van salvar l’honor; penseu potser, que els deshonrosos, poden ser lliures?


Sense ells la llibertat fóra impossible, sense el sacrifici de llurs vides, Catalunya ja hauria desaparegut de damunt la terra i avui no seria més que un dolorós carner prostrat als peus de frança i castella.  Mercès als màrtirs, avui Catalunya encara respira, encara té una última i precipitada oportunitat de recuperar la llibertat furtada.

Un esclau, no té res a perdre.  Els catalans, per tant, tampoc. La pròpia vida, molts pensareu.  Sí, la vida és l’únic que ens pertany, però, què en traurem de posseir vida si no  deixen que visquem?  Quin sentit té allargar els nostres dies, si a cap llibre d’història s’hi dirà mai que vam existir, que vam viure, que malgrat ser esclaus, vam veure, tocar i sentir? 

 

La pròpia vida no val res per si sola, però ben invertida, pot ser-ho tot.  Jo us proposo que aprenguem junts a renunciar-hi, en virtut d’una majestuosa missió: fer lliure la terra de qui hem pres el nom, dignificar així la mort de tots aquells que mai van dubtar, com avui miserablement dubtem nosaltres, que la Pàtria era més important que allargar els dies d’un viu-mort.  Això som ara, morts vivents que han fet de la covardia un escut contra l’invasor.  Els intransigents de Catalunya us diem, que l’escut, és amb valentia i amb braó que ha de ser forjat, només així, els  enemics s’esclafaran en provar de nafrar els nostres cossos esclaus.

Som a un pas de la llibertat, però no espereu que un terratrèmol mogui la terra que hi ha sota els vostres peus.  No és així com un poble digne recupera el què li pertany.

frança i castella ens han subjugat, ens fuetegen dia rere dia; no veiem els bastons, però tenim el cos nafrat.  Ha arribat l’hora de fer honor a tots els qui han mort per la nostra llibertat! Podran aturar els ignorants i els covards, però no podran fer res contra la  força dels esclaus: potser tombaran per sempre els homes i dones de les primeres files,  però els infants de l’últim rengle creuaran la llibertat.  I en fer-se grans, qui dubta que sabran fer honor al nom de catalans!

Publicat a: Política
Sigues el primer a qui li agrada això.