De vegades passa que gastes tota una vida esperant a la persona perfecta sense adonar-te que ha estat al teu costat tota l'estona, i ni tan sols la mires.
De vegades passa que estàs feta un fàstic, per l'arrossegament, farta de arrossegar, bruta i fastiguejada d'un món que aparentment no para de donar-te l'esquena, i n'hi ha prou amb una paraula agradable-una, simple paraula agradable-perquè tot es gire i la teva cara faci almenys el intent de somriure.
De vegades passa que just quan dones totes les històries boniques per perdudes, algú et toca a l'espatlla i t'obliga a iniciar un conte de manta i hivern, amb cavallers, torres i dracs.
Fins i tot alguna que altra poma enverinada.
De vegades passa que tota la teoria feminista tan summament ben construïda i gairebé enquistada en la teva ment de "tots són exactament iguals" se'n va en orris quan un desconegut s'atreveix a mirar-te als ulls ja gairebé escanejan-te les pupul.les.
De vegades passa que t'has d'empassar les paraules i ficar-te a les butxaques les promeses de "mai més tornaré a ensopegar amb una pedra que començe amb J de Jactador o M de miserable".
De vegades passa que les mirades es creuen sense previ avís, una pell frega amb una altra, i la vergonya s'apodera del moment i no hi ha més remei que guardar l'escut a la butxaca i viure el que està passant, que de segur no serà tornar a passar mai més.
Almenys no igual.
