Algú
per en 10 Agost 2011
2,277 Vistes

En Paul sabia que allò no era normal, i conseqüentment que no podia durar gaire més temps. Però inevitablement li semblava tan fantàstic i màgic que guardava la més secreta de les esperances per poder-ho allargar indefinidament en el temps. 

Allò tan màgic del que en Paul es meravellava era contemplar el seu rostre al mirall. El seu bonic i petit rostre. El seu fron llarg i blanc, que segons com reflexava un petit reflex de color blanc al mirall. Aquelles entrades de cabells que l'edat no perdonava, però que a l'hora li donaven autoria per poder dir el que pensava sense haver-se de retenir gaire... aquelles celles molsudes que començaven a mudar-se i a transformar-se amb dos orugues blanques. Aquella separació tan gràciosa i característica que tenia entre l'ull esquerra i el nas, que moltes vegades feia que la gent es preguntes què fallava en aquell rostre i que també provocava el plor dels nens més petits. I els ulls, aquelles dos conques petites però no tan petites com pèsols, d'un color indescriptible, únic, en certa manera inventat. No podria acabar la descripció sense parlar-vos del nas. El nas d'en Paul era una caricatura de la torra de Pisa.. i sí, se que estas pensant que no pots ser, la torra de Pisa? però.. no pot ser que estigui més tort que aquest conegut monument. Doncs sí, estimat lector, el nas d'en Paul, començava al centre de la cara, com tota la resta dels éssers humans, però s'anava torçant fins arribar quasi a tocar l'orella dreta. De manera que semblava que el nas feia un esforç titànic per abraçar la cara d'aquell ésser pervers. 

Tal com he dit abans, en Paul estava mirant el seu rostre al mirall, quan de sobte, un vailet que vivia dos carrers més avall, tirant una pedra des de fora la casa, va trancar el mirall on en Paul havia dipositat, momentaniament, part de les seves esperances. 

 

 

Publicat a: Andorra
Sigues el primer a qui li agrada això.