Avui, m'he tragat les meves pròpies paraules.
Recordeu que un dia vaig dir que les paraules fereixen menys?
UNA PUTA MENTIDA!
Hagués preferit que em clavares mil agulles als ulls, perque al cap i a la fí, haguessa estat un dolor efímer.
He estat una estúpida, i tu no tens la culpa.
Sóc jo, que sempre oblido tot el mal que em fa la gent.
Sempre, quan m'enfado amb algú, se'm passa enseguida i després tot torna a ser com avans.
Recordes que un cop et vaig dir que anava a aporyarte sempre, en tot el que necessites, si tu no em mentiES?
I llavors va ser quan ens vam barallar de veres, quan vam estar tant de temps sense parlar-nos... quan ens vam separar i ja res més va tornar a ser igual.
Però jo em vaig quedar, perquè confiava en que tot tornes a la normalitat i perquè jo volia quedar-me.
Perquè, independentment de tot el que li mi'haguessis i t'hagues fet, tot havia passat.
Potser per això esperava que no em tornessis a fer mal d'aquesta manera.
Creia que teníem la suficient confiança l'una en l'altra com per explicar el que fos i no clavar ganivets al clatell quan ens donàvem la volta.
I no obstant això bo ... Estava equivocada. No?
Digues-m'ho tu, ho estava?
Perquè jo confiava en tu.
Em creia coses que ara no tenen sentit, coses que ara ja no creuria.
Estava malament les 24 hores del dia, i si el dia hagués tingut més hores també les hauria plorat.
I no creguis que per mi no era un desgast emocional i físic, totes aquestes baralles, aquest intentar no fer cas a totes les persones que em deien que tu no m'anaves a fer bé, aquest autoconvèncer tota l'estona que eres d'una altra manera i les coses que feies les feies simplement perquè no havies tingut la sort d'aprendre una altra manera de vida i només em volies pagar amb la mateixa moneda, encara que el meu cas era pitjor...
Però ara estic aquí, i t'estic mirant i no sé si realment avui m'has fet tant de mal sense voler.
Ja no crec que algú pugui fer-te tant de mal sense adonar-se'n.
I m'encantaria oblidar-ho tot i tornar al principi.
Perquè sé que nosaltres, més que qualsevol altra persona, necessitem una espatlla, dos i tres en què recolzar-se.
Jo t'he deixat la mà, i me la has tornat mossegada.
Jo he volgut tornar a començar, i he sortit mal parada.
No et guardo rancor, i si algun dia tinc l'oportunitat de venjar-me tingues per segur que no ho faré.
Això si.
No podré confiar més en tu.
Aquest és l'únic ... "Càstig" que et portes de tot això.
No sé si mai ningu em farà tan de mal com m'heu fet vosaltres dos i menys, de manera tan involuntaria.
Però... Jo ja no podré confiar en tu, ja no em crec res del que em comptes, és que ja no sé ni qui ets quan et miro...
Pensava que tu ja no voldries res més en ell... que només havia sigut una xikillada...
T'estic mirant i no sé ... no sé qui ets.
No podria confiar en tu encara que obliguessin.
I suposo que no ets tan dolenta com t'he pintat.
Però t'has equivocat molt, i jo no puc arriscar-me a que et tornis a emportar trossos de la meva persona que necessito i els cremes tots alhora...
Que em fages plorar fins a assecar-me
Que entre tu i jo, per a mi jo he de ser la primera i tot aquest temps m'he posat segona, i ara per més que ho intenti ja no puc donar-te ni un... ni una mica de tota la confiança que t'he donat.
Res.
Zero.
