A en Josep sempre li havia agradat el rellotge de cucut de l'avi, i no podia entendre que, arribada l'hora de vendre l'antiga masia familiar, ningú se'l volgués quedar. Tothom deia que aquell mecanisme, fet sobre el mateix esquelet d'un autèntic cucut que el vell patriarca havia caçat i dissecat de jovenet, tenia un cert aire tètric, però ell no havia compartit mai aquesta impressió, i va decidir conservar-lo com la millor garlanda per a la paret de la sala.
Els primers dies es mirava sovint el seu nou rellotge amb un aire manyac, i se sentia agombolat pel so del vell cucut cantant les hores. Però poc a poc aquesta impressió va canviar. El rellotge es va anar tornant cada vegada més esquerp i rebel, i no tocava mai l'hora correcta: pels matins tenia tendència a avançar-se, alarmant a l'amo i fent-lo llevar abans d'hora, en canvi al vespre s'acostumava a retrassar, aconseguint l'efecte contrari. A més a més, durant les hores nocturnes semblava que cantés més fort, i d'una manera cada vegada més desafinada, fins al punt que el xivarri esdevenia insuportable.
Cansat del mal funcionament de l'aparell, en Josep va decidir no donar-li més corda, per poder tenir tranquil·litat. Però el vell cucut, cada vegada més rebel, ja havia agafat la seva pròpia embranzida i, com si fos una nova versió de la bóta de Sant Ferriol, ja no es va aturar.
Un matí de dissabte, decidit a posar fi al malson del seu rellotge, va entrar a la sala fermament armat, decidit a abrivar-li cops de martell fins a fer-lo callar per sempre. El van trobar encongit a terra, dessagnat, amb el martell encara a la ma i el cos cosit a picades. El rellotge seguia sencer, penjat a la paret, amb el compartiment obert i buit. Al cucut dissecat, ningú el va tornar a veure.