Des de sempre he sigut dos persones, mai he sigut una.
Sempre eixe problema.
Eixa veu que unes vegades s'imposa, altres vegades em deixa anar...
Eixa veu que em diu: "no vages, no saps amb què vas a trobar-te"
Mentrestant, altra diu: "ves, arrisca't, corre"
I quasi sempre guanya la primera veu, en una pugna eterna, dos realitats, dos veritats, dos voluntats oposades.
I mai sé si ho faig bé o ho faig mal.
Et vull? Si, molt probablement.
Però no sé si vals la pena. O potser no sé si jo valc la pena. Són tantes coses, tants riscos, tantes probabilitats... tants somnis que no sé si podré complir, tantes coses inconcretes...
I em sent dèbil, per no poder saber. Per no poder conèixer, em sent vulnerable, em sent fàcil, no tinc eixe mant que em protegix i que fa que la teua mirada em faça mal, cada cop més.
I tot és tan fràgil...com una estrela de porcelana, com si per intentar-ho tot poguera vindre's avall.
Com si el mon depenguera de mi...
Què imbècil sóc.
https://www.youtube.com/watch?v=z-mxBDuRaZ8
Gràcies deik013 per recomanar-me la cançó ^^
