Albert
per en 14 Maig 2010
686 Vistes

 

Des de sempre he sigut dos persones, mai he sigut una.

Sempre eixe problema.

Eixa veu que unes vegades s'imposa, altres vegades em deixa anar...

Eixa veu que em diu: "no vages, no saps amb què vas a trobar-te"

Mentrestant, altra diu: "ves, arrisca't, corre"

I quasi sempre guanya la primera veu, en una pugna eterna, dos realitats, dos veritats, dos voluntats oposades.

I mai sé si ho faig bé o ho faig mal.

Et vull? Si, molt probablement. 

Però no sé si vals la pena. O potser no sé si jo valc la pena. Són tantes coses, tants riscos, tantes probabilitats... tants somnis que no sé si podré complir, tantes coses inconcretes...

I em sent dèbil, per no poder saber. Per no poder conèixer, em sent vulnerable, em sent fàcil, no tinc eixe mant que em protegix i que fa que la teua mirada em faça mal, cada cop més.

I tot és tan fràgil...com una estrela de porcelana, com si per intentar-ho tot poguera vindre's avall.

Com si el mon depenguera de mi...

Què imbècil sóc.

 

https://www.youtube.com/watch?v=z-mxBDuRaZ8

Gràcies deik013 per recomanar-me la cançó ^^

Publicat a: Personal
Sigues el primer a qui li agrada això.
JumpyOi
Llença't, cada instant és únic ALBERTINI 😃
15 Maig 2010
Ness
els psiquiatres retardadets, en dirien esquizofrènia...
15 Maig 2010
Albert
es que tinc petits amagos d'esquizofrènia xdddd, pero sols és bipolaritat
15 Maig 2010
Alba Terrades Gauxax
Jo soc més de fer cas a la segona veu, sóc més impulsiva, i no em solc pensar dos vegades les repercusions que tindra el que vaig a fer.. Peroò, tot i aixì, mai m'he arrpentit de algo que he fet... sempre sap més mal arrepentir-se de el que no has fet que del que si. I si es en el cas dels amors... ... Veure més
15 Maig 2010