Pàtria catalana;
l’orgull és el teu escut,
l’honor, la teva espasa.
Però l’honor no es clava en la deshonra,
i castella viu, perquè la deshonra la salva.
Catalunya,
grat és sentir ton nom,
malgrat haver-lo esculpit en marbre.
Grat seria morir per tu,
si morint, poguéssis tornar a alçar-te.
Pàtria de gloriosos comtes-reis
que de la lleialtat en feren llei i norma.
Avui les normes ens les hem saltat,
i t’hem traït,
abandonant el teu cos sota l’espasa d’espanya.
La vergonya de la nostra traïció
t’ha ferit més que les armes castellanes,
i ajaguda d’indignació,
espanya ha aprofitat ta flaquesa
per apunyalar-te.
La teva sang s’escapa de tu,
mentre el blanc de la mort
et tenyeix l’ esguard envellit i decebut;
un esguard sense esperança.
El que castella ignora
complaguda amb la seva acció,
És que les nostres venes s’obren,
i la nostra sang
et bombeja el cor.
Pren les nostres vides Catalunya,
agafa la força de les nostres mans;
que la teva vida és la nostra,
i si tu et salves, nosaltres abastarem la salvació.
Aquí tens els nostres braços,
aixeca’t doncs,
i dirigeix –los cap a la victòria
colrant-los de valor i determinació!
Quan el sol surti demà,
la sang que tenyirà les pedres
serà la firma de la teva llibertat.
Els intransigents de Catalunya