Estat de saturació 100%
Motivació -70%
Supose que és per què és hui... vull pensar que és per què és hui.
No tinc ni tant sols ganes d’explicar, o sí... sinó no estaria ací escrivint-me o escrivint-vos.
Tinc una sensació de sentir-me buida, de no tenir alicient per tenir ganes, de no tenir un dia de descans, però supose que això és la vida, això és el que m’espera.
Estic un poc cansada del món, de la buidor esta meua que s’apodera de la gent dia rere dia... vomitiva societat. No se si estic preparada per a enfrontar-me a tota aquesta manada de lleons enfosquits per les ganes de saciar la seua ignorància.
No tinc ganes de fer-ho...
A vegades voldria poder anar a algun lloc on ningú m’esperarà, on no tinguera que donar explicacions, a evadirme, a pensar... si val la pena!
No és per res i es per tot el general... s’acosten els examens i no els puc preparar com voldria perquè estic treballant, he de buidar el pis de València i estic trista en part per això, ho trobaré molt a faltar... trobaré a faltar moltes coses. No podré descansar ni un dia en tot l’estiu i ni tan sols se si podré celebrar el meu aniversari perquè estaré agoniosa preparant el viatge a Santiago... i ahi estaré melancòlica, trista, nerviosa, amb por.
Tinc ganes d’aquesta nova experiència i pot ser aquest sigui l’únic alicient que li posa sentit a tot aquest estiu, o a tot.
Pot ser quan em pose a llegir açò d’ací a un temps em semble una tonteria... o pot ser no.
És ella i tot.
És l’estimar i odiar-te per fer-ho.
És l’angoixa de gent buida que creu que sap més que ningú de la vida.
És la gent que té com a única preocupació alçar-se del llit.
És incertidumbre.
És indecisió.
És amor no correspost.
És no descans. No dormir el que toca.
És sentir-me trista. Desmotivada. Sense ganes.
I ara pense que estic a punt d’explotar!