O si tan sols et vull per a mi.
Fa temps que no puc distingir els sentiments amb la precisió d'abans, d'aquell temps en què tot era més fàcil.
Potser vull plorar.
Potser inconscientment em ve de gust ser màrtir.
la teva màrtir.
O potser només vull oblidar-te i quan ploro, ploro perquè sento que no aguanto ni un minut més amb tu amarrat a la meva pell, sense una solució ràpida que em permeti desfer de tu per sempre.
En els meus millors somnis, somni que t'oblide.
Fins i tot en somnis, sóc jo la que lluita, la que fuig, la qual se sent trencar per dins.
I tu el que mira a un costat, el que desapareix, l'ésser que no em vol.
No és possible que et vulgui, quan no et desige en la meva vida.
Quan sé que no ets per a mi.
No és possible sentir-me tan perfecta quan estem junts i que, en desaparèixer tu, desaparegui amb tu tota la meva perfecció.
Sent sincera i honesta, és preciós sentir-te quan estàs a prop.
Potser tu has estat una de les millors sensacions de tota la meva vida.
Però és tan horrible el que deixes cada vegada que desapareixes, que no existeix res al món que tu puguis fer que compensi tot el mal que em produeix el sol i simple fet que marxis.