Avui era el dia assenyalat. Feia dies que hi havia d'anar... però m'anava posant excuses a mi mateixa: avui no que he d'estudiar, avui no que he de dormir a la tarda, avui no que... Fins que ja no podia esperar més. M'he despertat i plovia molt. No podia anar a classe amb aquells trons i aquella pluja... No tenia ganes de fer res, així que he pensat que aquesta tarda seria ideal per anar a morir. He trucat i ha passat això:
- Kaoba digui?
- Mira que vull venir a morir...
- Ostres doncs, et va bé venir ara?
- Ara?
- Sí, d'aquí un quart d'hora més o menys.
- D'acord....
Marina agafa forces perquè serà dur. M'he vestit còmode, amb xandall i bambes. Còmode però mona, sempre amb els meus aros. Surto de casa i encara plou. No m'agrada la pluja, però si és el cas, m'agrada mullar-me. No trigo ni cinc minuts a arribar. Entro i:
- Hola!
- Ei! Vinc a morir.
- Ai si, passa passa. Treu-te la roba i agafa una revista mentre t'esperes. Jo ara vinc, que he de acabar de matar a una altra noia.
- D'acord.
L'espera de morir és horrible. Saber que et queden uns deu minuts i que te'ls passaràs llegint la revista de la dona de Girona, és una mica trist. Em trec la roba i m'estiro. Al cap d'una estona, arriba ella, la dona que mata. Ha començat a empastifar-me d'un líquid mortífer, pot semblar agradable per un moment. És aquella sensació agredolça, t'agrada però moriràs. I de cop, sense avisar: ZAS! ZAS! ZAS!... i així successivament. De mica en mica, morint a poc a poc. Anava pujant... des del turmell fins... les cuixes. Quan ja creia que no podia morir més... ha pujat. I ha anat pujant. I... ZAS! ZAS! ZAS!.
Al cap de mitja hora he sortit d'allà. Més morta que viva, però he sobreviscut.
(Per si no ho heu captat, avui m'he anat a depilar xDDDD)
