PRESENTACIÓ
Avui, fa 75 anys, va esclatar una guerra; aquesta guerra va ser: la guerra civil espanyola.
Som al 2011, i encara avui es recorda com va ser aquesta guerra, seguida de una postguerra on es va instaurar una dictadura: el Franquisme, al capdavant d’aquesta dictadura hi va haver una persona, el general Francisco Franco.
En aquest projecte entrevistarem a dos persones, que, igual que molestíssimes més van viure en primera persona aquesta dictadura. Així coneixerem com va ser per ells. Ja que hi han molts punts de vista, perquè no tothom vivia en les mateixes condicions ni en el mateix lloc.
Els entrevistats provenen de la part Sud d’Espanya: Andalusia, concretament a Almeria. A Almeria, el Batalló de Metralladores nº2, Juan Huerta Topete i Toribio Crespo al capdavant, no es decidien a unir-se als militars rebels. Aquesta situació va ser decisiva a l’hora de que la capital i tota la comarca, pogués ser fidel al govern constitucional republicà.
Aquets son: Ginés Ballesta (20 Febrer del 1933) i Encarna Carrasco (Abril del 1938)
ENTREVISTA
Les famílies
1. De quin bàndol eren les vostres famílies?
- -Les nostres famílies eren del bàndol Franquista.
2. Les vostres famílies eren religioses?
- -Si, les nostres famílies ho eren moltíssim, però ara nosaltres ja no ho som tant, per no dir que ja no ho som.
3. Quants membres éreu a la família?
- (Encarna) Nosaltres érem 7: 5 germans i els meus pares
- (Ginés) Nosaltres en total érem 10: 8 germans i els meus pares
4. De que vivíeu en el poble?
- Treballàvem la terra, al camp, com es fa ara però amb diferents medis, màquines... Les coses no estaven tant avançades però igualment, a la fi, és com es treballa ara.
5. Teníeu bona relació amb els vostres pares?
- En aquells temps t’havies de portar bé amb ells, sempre amb molt de respecte i el pare era el que manava sobre tot, però ens portàvem bé amb ells.
La guerra
6. Com us perjudicaven els del bàndol contrari?
- Et prenien el que tenies, les vaques, les ovelles...
7. Quin període veu viure?
- (Ginés) Jo quan va esclatar la guerra, tenia 3 anys, així que no m’enrecordo, però el que si que vaig viure va ser tota la postguerra i la dictadura en si.
- (Encarna) Jo tenia mesos quan va acabar la guerra, així que igual que el meu marit, el que vam viure va ser la postguerra.
8. Com van reaccionar les vostres famílies amb el cop d’Estat del 36?
- Ningú s’ho esperava, però ja es sabia que els de dretes no es quedarien amb els braços creuats i al tenir la influència que tenien per part d’Alemanya i Itàlia, ja es sap com va acabar.
9. A on vivíeu durant la guerra?
- A Velez-Rubio, un poble d’Almeria.
10. Algú proper a vosaltres va participar en la guerra?
- (Encarna) Al meu pare el van matar a la guerra, jo no el vaig arribar a conèixer. Ell estava amagat per no anar-hi, però el van trobar i se’l van emportar... Se’l van emportar i ja no va tornar.
- (Ginés) El meu germà va participar en la guerra, però no li va passar res.
11. Quina idea teniu dels anarquistes?
- -Els anarquistes no volien ni lleis, ni estat, ni cap tipus d’autoritat. Nosaltres al ser catòlics, estàvem en contra d’aquest moviment.
12. Van matar a molta gent en els pobles?
- Si, en la guerra si, però fora de la guerra no m’enracordo de que matessin a més gent.
13. Com t’assabentaves del que anava passant a la resta d’Espanya?
- De vegades no t’assabentaves fins al cap de 15, 20 o fins i tot més dies. Fins que no arribava algú que havia anat als altres pobles o fins que tu no anaves a comprar o anaves al poble, no sabies res de res, perquè no teníem ni ràdio ni televisors com ara.
La postguerra
14. Com vàreu viure la postguerra?
- La postguerra va ser el que va ser, una dictadura. No et podies reunir, només treballar i treballar. No podíem treure molt el cap per por.
15. Com va ser la dictadura per vosaltres?
- Per així dir-ho, en aquells temps i en la situació en la que nosaltres vam viure, l’únic bo que hi havia era el franquisme. Sabem que no va ser bo per tothom, però nosaltres no coneixíem una altra cosa. Ens van ensenyar així, i no sabíem el que era bo i el que era dolent. Els que sabien com havien sigut les coses abans, es tenien que callar, per molt que no els hi agradés s’havien de aguantar o anar-se’n (que es el que va fer molta gent), perquè Franco ‘’no se andaba con tonterías’’.
16. Com va ser la vostra educació?
- Al viure en un poble petit i rural no hi havia escoles. Hi havia professors que anaven per les cases i t’ensenyava a tu i a els teus germans, et posava deures i tu els havies de fer.
17. Si no el cantàveu a les escoles, on cantàveu el himne ‘’Cara al sol’’?
- Era una cançó que tots ens sabíem, la haviem de cantar en tots els llocs, els nens la cantàven al carrer... (Encarna) A mi personalment, era una cançó que no m’agradava, per tot el que va passar, no era una cançó molt maca de recordar.
18. Era molt diferent el franquisme per els homes i per les dones?
- (Ginés) Fa mal dir-ho, però a les dones no se les reconeixia per res. No tenien cap importància, però tothom tenia la obligació de respectar-les , no com ara. Resumint ell a treballar i ella a casa a fer les feines i a cuidar dels fills. Si es donava el cas de que ella podia ajudar en alguna cosa, doncs ho feia, però si no, sempre a casa.
- (Encarna) Ja es sap que les dones no rebíem el mateix tracte. Jo ho odiava, a cap dona li agradava, però jo, al ser una dona molt activa, intentava ajudar en el que podia, i també havia de cuidar de els meus 5 fills.
19. Com va ser per vosaltres la mort del general Franco?
- No vam sentir cap sentiment, indiferència. Ni alegria ni tristesa. Era una cosa que ja es veia a venir. Es sabia que les coses canviarien, i molt; però no es sabia de quina manera.
20. Tens algun record que t’hagi marcat molt d’aquella època?
- (Ginés) De la meva família propera van morir dos cosins germans meus. Però més que res, van morir molts veïns meus. Van ser enviat a Terol, i allò va ser una ‘’masàcre’’. Van enviar a molta gent sense cap preparació militar a lluitar contra l’atac dels republicans, i allò va ser fatal. Fa mal recordar-ho, perquè era gen que no sabia ni de lluny el que els hi esperava, i que la meva família coneixia i tenia tracte.
21. On viviu actualment?
- L’any 1966 vàrem marxar d’Almeria i ens en vam anar a Alacant, concretament a Alcoi. La cosa allà estava molt malament, no hi havia diners, l’home de la casa l’únic que podia fer era marxar a França a treballar i això era una opció que no agradava a les famílies.
Ginés Ballesta i Encarna Carrasco Velez Rubio, fills i mares de Ginés i Encarna Encarna Ballesta (1958)
ANNÈCDOTA COMPLEMENTARIA
El pare del meu tiet, era un tinent del exèrcit Republicà. Al acabar la guerra el van enviar a un camp de concentració. Tres vegades van cridar-los per afusellar-los a tots. Anaven dient nom per nom i els anaven matant. Tres vegades es va quedar sol. Tres vegades a punt del afusellament, i les tres vegades es va salvar per el simple fet de que no van dir el seu nom. Al cap de 4 anys va ser lliure i va poder seguir amb la seva vida.
ANNEXE
Rafael Aparicio Rico (1923-1990), quan va exclatar la guerra tenia 13 anys i se’n va anar de voluntari a la guerra amb el bàndol republicà.
Va treballar a la Siderúrgia (AEG)
L’any 1950 es va casar amb María-Consuelo Latorre Urrutia (1926-1996). Els dos van nèixer a Almeria i ell va venir a Catalunya quan va acabar la guerra (1940) i ella el 1942.
A ells no els hi he pogut fer la entrevista, però al tenir documents i fotos seves he volgut tenir-los en compte.
María Consuelo Latorre (1946) Rafael Aparicio (1945)
Certificat de matrimoni entre Consuelo i Rafael
Partida de naixement de Consuelo Latorre IBI del 1960
CONCLUSIONS
Sempre pensem que estudiant per un control del col·legi, ja ho sabem tot. Però les coses no son ben bé així.
El millor és saber de primera mà com van ser les coses perquè així és com més s’aprèn, perquè millor que tu pot explicar una persona que ho ha viscut no t’ho pot explicar un llibre.
Amb això vull dir que aquest treball ens serveix per aprendre millor que ningú, com van ser de veritat les coses. Perquè de vegades els llibres no ho diuen tot.
Sempre s’han d’acceptar tots els punts de vista, perquè com ja he dit a la introducció, no tothom ho va viure en les mateixes condicions.
M’ha agradat fer-ho, i espero que als meus entrevistats també els hi hagi agradat compartir amb mi les seves experiències. Per això els hi dono les gràcies de tot cor.
Maria Aparicio
4t ESO-B
CURS 2010-11