Ens diu la llegenda, el mite o la història, que al poblet de Hamelin estava infestat de rates que ho devoraven tot -podríem dir-ne polítics, també- i, que van trobar la solució. Un dia es va presentar un desconegut que va començar a tocar amb la flauta i una melodia estranya i les rates van sortir i, inexplicablement el van seguir fins al riu on es van ofegar.
Diuen que la música és l'única cosa que es no es perd mentre ets viu. Ahir ho vaig poder comprovar. Ahir vaig anar a casa de la mare de la xicota del meu germà. Aquella dona està desconnectada del món. Menja, dorm molt, no parla però... quan coneix una música que l'ha fet vibrar quan encara hi era, s'emociona. Vaig anar a estudiar les obretes que passaré, per darrera vegada, amb piano, a classe de clarinet. Entre elles hi havia Tosca, È lucevan le stelle. La va murmurar; li queien les llàgrimes i tot. (I això que no em va sortir gaire bé: no tinc agilitat i no és en so de clarinet sinó transportat a tessitura de Chalumeau!).
Després va sentir Els Segadors. Fins i tot es va aixecar de la cadira, amb els braços enlaire. Ella, que abans de morir-se-li el marit havia estat tan calatanista, en aquells moments, tornava a ser viva.
Certament, això és el poder de la Música! Tornar a la vida.
