23 de novembre de 1999.
Era la visita que faltava. No era una visita qualsevol. Era d’aquelles persones que sembla que els arrenquis un queixal cada vegada que els demanes un favor. Jo, era simplement, la cosa. La visita en sí. Un compliment perquè no fos dit. La gran cristiana havia fet acte de presència. Vestida a la darrera moda. Elegant i hipòcrita. A mi sempre m’havia vist com una nena “discapacitada”. Quan era professora de dibuix, a l’institut, em va dir que un cop acabada la carrera que triés havia de fer el CAP perquè aleshores aniria “coixa”. “Ai! Què he dit...perdona no ho volia dir!” Francament, en aquell moment no ho entenia. Després, quan va aprofundir em vaig quedar de pasta de moniato: “Sí, dona, com que camines malament i coixeges...per això t’ho deia...Però, perdona, no et volia ofendre!”. No, què va! Després va anar dient a la resta de professors i, sobretot, els que lligaven amb la seva manera de veure les coses, que jo era una noia molt pobra, que els meus pares no tenien recursos ni per comprar-me roba: va ser així, que una de les profes de música que van ser allà el darrer any, espanyola, em va dir, fluixet i d’amagat, si volia roba de les seves filles. Em vaig quedar...!!!!
Doncs, amb la visita. No va ser una visita premeditada. Va ser una visita de traiem-nos el mort de sobre com més aviat millor. De fet, ella havia anat a veure una editora i, com de passada, va venir. Jo, des del primer moment que ella va posar els peus a l'hospital, era la cosa secundària. Em vaig estar florint durant tota la llarga conversa que va tenir amb ma mare. Jo estava allà, invisible. A mitja visita, van portar el dinar i, jo com si ella no hi fos, vaig començar a endrapar sense gaires ganes. I com una almoina, em va dur una capseta de bombons. Caram, noia, una mica més i no m’hi trobes... Això sí, en sap moltíssim de quedar bé. (D’aquí uns dies trucaré –sí que ho va fer- i quan siguis a casa, et vindré a veure. Encara l’estic esperant i aquest any, en farà 12!).