Era inconcebible. Podia ser que allò fos el nom d'una ciutat? El rètol, amb aquell dibuix tan pintoresc i amb aquell garbuix de lletres, era realment pintoresc i gens adient a la petita ciutat costanera d'estil colonial que hi havia a continuació, encastada entre els turons i la badia. Però encara més que el cartell en sí, el que acabava de fer d'aquella escena una cosa absolutament surrealista era aquell minyó aborigen assegut en una pedra vora la carretera. Semblava vingut d'un altre món. Tocava una mena d'instrument que, salvant les distàncies, podria dir-se que era una flauta. Al seu costat una noia també aborigen, capcota, seia aparentment absorta del tot en escoltar la melodia. El guia va aturar el cotxe, cosa que em va permetre d'escoltar aquella música. Era com un eco de lament profund, com si fos la terra mateixa cantant l'enyorança d'una època passada més pura. Mai no he sentit res d'igual. En tots els anys que feia que era flautista professional, i en tots els que em quedaven, seria incapaç de produir una música tan bella. Em vaig quedar embadalit. Tot assenyalant el cartell, el guia ens va indicar que aquell indret on arrivàbem era la ciutat amb el nom més llarg del món, de vuitanta-cinc lletres, i que tot aquell garbuix el que volia dir era, aproximadament, indret on Tamatea, l'home del gran genoll que trescava, pujava i baixava muntanyes, conegut com "El Viatger", va tocar la flauta per a la seva estimada. Doncs hom diria que encara la toca, vaig dir assenyalant a l'indígena. Tothom em va mirar amb cara de sorpresa absoluta, i tres o quatre veus van dir no alhora, però gairebé: què dius, ara? Si aquest del cartell no té cap flauta, només s'està aquí dret aguantant-se amb un bastó. Escolteu-me tots, va dir el guia, la llegenda diu que aquells que alguna vegada li han tocat la flauta a la seva estimada quan passen per aquí encara poden veure a en Tamatea tocant-li a la seva...
Participació al 205è joc literari d'en Jesús Tibau.