19 de novembre de 1999.
Avui fa 8 dies de l'operació. Ara són les 9 a.m. Aquesta hora ja m'estaven tallant el peu... Era com una mena d'autòpsia però amb anestèsia.
Avui no m'ha despertat la pluja sinó la rutina del termòmetre.
Ahir em van ficar al llit a les 8 p.m. i la Maite, la propietària de l'hospital, que fa de voluntària rentant culs dels malalts, em va deixar caure una alllau de bronques.
Que no tenia voluntat! Que en comptes de fer-me acompanyar al lavabo pels meus familiars o per les rentaculs, hi havia d'anar tota sola. Que no em podia "deixar" podrir al llit o en una cadira i que havia de caminar.
Ja em dirà com? Hi ha gent que els operen de galindons i sí poden caminar amb els dos peus. Jo ho haig de fer a peu coix. Això no se'n diu caminar. A més, només per per fer quatre saltets de la cadira al lavabo ja em van haver d'obrir el guix!!!
Jo obeeixo al meu metge i si el metge em dóna certes ordres les compliré i no a una vulgar mandada...
Ara en Rochy deu estar operant: els dimarts i divendres són els seus dies de sang...
Avui, quan m'han portat l'esmorzar, ha vingut aquella que es va picar amb ma mare. Es va picar perquè volia tenir raó en una cosa de la qual no en tenia. Fan el llit i, vés a saber per quin misteri, desordenen l'habitació amagant la taula mòbil per la qual s'aguanta el ranxo de cada dia. Va donar l'excusa que les cadires molestaven...potser volia dir, que eren les inútils de sempre que molestaven! No en feien ni una de dreta. Es pa nyo les!
Com la Maite. Maria Teresa.
Jo en coneixia una que....