Se m'entretallala veu.
Se'm gasta la saliva, se'm paralitza la llengua, m'entren unes nàusees horroroses i ja no puc parlar.
Ni una paraula.
Però és que tampoc puc escriure, ni veure amb total claredat, ni distingir les olors, ni tan sols puc moure les cames.
Llavors m'entren unes ganes de menjar horribles.
Una ansietat fastigosa.
Podria menjar-me una bola de pèl si me la posessin al davant.
Podria menjar-me qualsevol cosa.
En aquests moments, el què és el de menys.
I em farte de plorar.
Una llàgrima per aquí, una altra per allà.
Acabo molt mullada.
I després ja està.
Se'm van les nàusees, les ànsies d'empassar-me el món, les ganes de plorar, ...
Tot.
I comencen els tremolors.
Com si anés a marejar-me.
Comença a tremolar tot el cos, sobretot les mans.
I m'he de gitar, perquè com no em tombi caic a terra i acabo per trencar-me.
Així que m'estiro al sofà i tanco els ulls molt fort fins que se'm passa.
I després ja està.
Faig vida normal com tothom.
Surto a passejar i tot això.
És només que de tant en tant em permeto Pensar i se'm engangrena la veu.
Per això sempre em mentisc.
Per això sempre em dic que aquesta ha estat l'última vegada que et penso.
