13 de novembre de 1999.
Ahir va ser el dia més llarg de la meva vida!
A les 10:00 p.m., la infermera de nit em va fer saber que encara érem dia 12 i no 13, tal com em pensava jo mateixa. Encara ha de passar tota la nit?
Va ser una passada. Molt puntuals.
A dos quarts de 9 en punt un camiller em va passar a buscar. Jo, estira en un llit amb rodes em sentia rara. El món voltava damunt meu. "Apa, fins després!", em deia el personal que m'anava trobant pel passadís. No les tenia totes.
La sala d'operacions estava al primer pis. Allà tot allò era optimisme i alegria.
Vaig conèixer l'anestesista. Estava molt nerviosa, però ell em va assossegar. Parlava a poc a poc. Tenia una veu greu, molt dolç i, el cabell era negre i portava un gran bigotàs. Parlàvem de coses que no tenien res a veure amb allò que m'anaven a fer. Els estudis: Història de l'art acabat al febrer. "Ah, caram, jo tinc un germà que va fer tecnologia per total fer classes a instituts!"... I què voldràs fer, tu? Francament no m'ho havia plantejat, però ell em va donar la idea.
Nosaltres estàvem al rebedor; una semi habitació petita, estreta entre portes metàl·liques que no tenien pany i, s'obrien empenyent-les amb els malucs i les mans alçades. Hi havia molt tragí. Hora punta. Dia D.
Sense adonar-me'n, ja m'havien col·locat la via intravenosa. La pregunta encara em cremava al pensament: Com serà l'anestèsia? Ell com si no em sentís, allargava l'interrogant.
Quant peses?
Bona pregunta. Ho havia fet tot, menys pesar-me. "Uns 44,9, aproximadament". "Sí, ja se't nota".
Abans que me'n pogués adonar de res, em va dir la resposta:
Serà anestèsia general... Notaràs que te'n vas lluny, lluny....
