12 de novembre de 1999.
8,5-5. Una pressió rècord!!
Les dutxes de Sant Rafael estan fetes mab el cap. Amb cadira per asseure't en cas de necessitat del malalt. Hi ha un agafador i un timbre per urgències. Igual que al Taulí -Can Pixa, nom popular i escaient-. Hi ha un bordó, una mena d'escala de 2 esglaons i, en comptes de dutxa, hi ha una banyera esquifida.
A les 12:00 a.m. de la nit m'han vingut a dir que m'havia de dutxar cap allà les 7 del matí. No m'hi havia llevat mai aquesta hora!! Ja estaré desperta, igual em despertaran a les 6:30...
Una dutxa calenta relaxa però els meus nervis segueixen iguals que anit. Ferms com roures.
Després de la dutxa reconfortant ha vingut la infermera de la nit i m'ha eniodat la cama. M'ha desitjat sort.
tenia el cap que em ballava una pregunta: l'anestèsia. En R. no me n'havia parlat d'això. Als hospitalets comarcals no fan anestèsia general, sinó epidural, que vol dir que si t'operen els peus, tu no te'ls sentiràs però ho veuràs i ho notaràs tot allò que passi al teu voltant: les pudors, els comentaris, els renecs, els insults, els miquels, etc.
Segons una de les infermeres, va fer una porra dient-me que seria general però lleurega.
Ara està núvol. de fet, la pluja als vidres m'ha despertat: semblava com una mena de rebrec de plàstic, tot plegat. Al final, els homes del temps, ho hauran encertat aquest cop.
Abans que marxessin les infermeres m'han fet entaforar una bata/camisa d'hospital que hi podrien cabre 2 o 3 com jo. M'hi han posat una etiqueta amb el nom, adrreça, nº S.S. i d'historial i, sobretot, el el telèfon d'urgències. Això m'ha espantat molt...Quan ja no hi siguis....
