Un cop establerta en una habitació individual i amb els llençols nets, va començar a passar revista a tots els coneguts.
La mare sempre parlava de l’avi David. Era molt més gran que l'Esther però per edat era impossible que fos el seu pare. I l’avi, menys. Es podia ben dir que només sabia el just, allò que sa mare li deia sovint. De vegades, per fer-se venir la son, imaginava com podia haver estat la relació entre “pare” i filla. Una filla bastant rara...Entorn a ella hi havia un gran buit de passat. De fet, l’”avi” David i la seva mare no vivien junts ni per casualitat.
Ell tenia la seva vida. Era Músic. Va començar tocant la guitarra elèctrica però quan es va casar, va posar seny. Es va reconvertir al Judaisme ortodox i llavors només cantava Piyutim a les festes més importants. Tenia, això sí, una veu preciosa. Però no entenia que la seva suposada filla fos tan ximple! S’imaginava també la seva àvia. Mai la va conèixer; li van dir que havia mort assassinada a mans d’un àrab mentre anava a una festa de compromís. Potser s’assemblava a l’”àvia”? De fet, mai va sentir parlar de la seva àvia, només una vegada per desviar el tema. Una cosa que sí tenia la seva mare era que no sabia mentir: s’enrojolava de valent.
Entre “avi” i filla parlaven molt poc. I amb ella, menys, però quan ho feien, era molt cordial. Això sí, sempre evocava dels vells temps de guitarrista, dels concerts a la seva Band... El pobre ho trobava a faltar. Se’l veia enyorat. No li provava gens aquella vida tan sacrificada!
Què podria dir de l’avi? El coneixia tant per dir que havia tingut alguna malaltia greu?
“Clar que hi ha malalties –pensava na Judith- que no es noten; ningú no porta un rètol que digui: Vigileu, tinc... ! Què ha dit que havia tingut la seva mare?”. Pots veure una persona pàl·lida, amb el color de la pell alterada...Bé que n’hi ha de més evidents com ara el Parkinson, però segur que David no en tenia. Ah sí, Epilèpsia, ha dit el doctor. Diria que no. Ni la mare, però és clar, és tan misteriosa que cada vegada puc descartar menys coses”.
També és veritat que l'Esther mai havia deixat la seva filla sola a casa. Ni la deixava anar d’excursió a l’escola. Per què la vigilava tant? De què tenia por?