Que bonics que són els teus ulls amb la llum del sol a bon matí. I que maca que quedava la pancarta a darrera teu, a la paret, penjada, amb un 6 que ja hauria de ser un 9. I pensar que el proper dia 23 en fem 10... La vida... Cada dia, abans d'anar a dormir, em miro cada un dels racons de la meva habitació. El teu barret, en Tomasín, les espelmes a la tauleta, la foto del bateig, la Miranda. De tant en tant oloro el jersei que et vas deixar i em transporto en un somni ple de records meravellosos, tots els que hem anat vivint junts. Rebudes dolçes, molt dolçes, i comiats amargs i salats.
Aquest dissabte tornaré a estar amb tu per uns moments que viurem al màxim, i les x hores que estarem junts volaran com s'hi fossin 5 minuts. I tornarem a dubtar de si és la vida real o si tot és un somni molt bonic. Somnis... Sempre parlem d'ells. I el que m'agrada més de tu és que sé que mai es queden en somnis, sinó que fas el possible perquè siguin reals. I de moment ho hem anat complint tot.
Som una parella que mai ens ha calgut escampar el nostre amor als 4 vents. Al contrari. De mica en mica ho hem anat demostrant a la resta. Perquè una parella es forma amb dues persones, la resta sobren. Ho saps tu i ho sé jo. I m'encanta. Quina sensació d'immortalitat, com si tant sols existírem en el món nosaltres dos, com si el temps es detinguera en aquest mateix instant... com si acariciara els núvols amb les mans.
t'estimo
