Ness
per en 22 Març 2011
854 Vistes

En el desert, la tristesa

es cou i, sento llunyà,

com un record tendre d'ecos,

el so de paraules mudes:

silenci de matí clar,

batec de les hores pures.

 

Comprenc abvui el seu parlar!


Escolto les greus remors

d'un aire que no m'arriba:

Imatges sense claror

de sol, de lluna, d'estels...

Només, el dia respira

eternes sentors de cel.


Eixuguen el firmament,

les onades sense fita

i les llepades del temps.

Publicat a: Literatura
Sigues el primer a qui li agrada això.